Expresidents com a valor segur a Xile

Al final no hi va haver sorpreses i Sebastián Piñera, president de la República de Xile durant el mandat 2010-2014, va guanyar amb comoditat les eleccions de diumenge i succeirà Michelle Bachelet, que també va ser presidenta reelecta.

En un país com Xile, que és majoritàriament conservador (independentment de la ideologia que es professi), els expresidents són un valor segur: són «mals coneguts» i previsibles. Aquest element és crucial a l’hora de comprendre la victòria de Piñera, ja que el resultat de les eleccions legislatives del 19 de novembre (que es van celebrar al mateix temps que la primera volta per elegir president) ja van suposar molts canvis per al votant mitjà.

Les eleccions legislatives i per a la primera volta van mostrar un electorat fragmentat. En la primera volta presidencial, l’històric Partit de la Democràcia Cristiana només va obtenir el 5,9% del sufragi, mentre que un candidat obertament pinochetista, el 7,93%, i una coalició de partits d’esquerra (el Frente Amplio), el 20,3%. Els dos candidats mainstream per primera vegada no van arribar al 60%.  Aquests resultats es van traduir també en una Cambra de Diputats fragmentada, fruit de la pèrdua de força de les coalicions tradicionals i de l’entrada en vigor d’una nova llei electoral proporcional. Aquest fet suposarà un canvi profund en la dinàmica de la competició política, ja que el nou president difícilment podrà comptar amb les lleialtats sòlides d’abans. Tal com diu  el politòleg xilè Tokichen Tricot, «a partir d’ara la lògica pactista i centrista que ha imperat fins ara pot ser que canviï per donar-ne a llum una de més polaritzada».

Poca fiabilitat

Notícies relacionades

El dretà Piñera reconquista la presidència de Xile

Eleccions a Xile: ¿Per què ha guanyat Sebastián Piñera?

Però també les eleccions xilenes són una mostra més de la poca fiabilitat de les enquestes: ¡totes es van equivocar! En la primera volta es van equivocar al vaticinar una amplíssima victòria de Piñera, i en la segona, al preveure una contesa ajustada. Així, la dreta va passar de pensar que tenia la victòria assegurada i de repartir-se públicament els ministeris a fer una campanya nerviosa i agressiva, alhora que es desdeia de les polítiques més neoliberals del seu programa. Una mostra d’això va ser la campanya negativa que va desplegar assenyalant que, si guanyava Guillier, Xile es convertiria en Veneçuela o, tal com es deia, Chilezuela. Per la seva part, la candidatura de Guillier va pensar que podria atraure a la vegada votants de la democràcia cristiana i del Frente Amplio. Per a això, va mantenir un programa centrista, alhora que convidava Pepe Mujica als seus actes de campanya.

Al final, com sol passar, els votants de dreta es van mobilitzar en bloc, mentre que els d’esquerra no. En aquesta lògica és possible que els votants de la democràcia cristiana, que abans van recolzar Bachelet, preferissin Piñera. Per a ells, i per a molts altres xilens, pot ser que el canvi d’escenari polític que s’acosta a Xile ja sigui prou incert per apostar per un candidat diferent del «dolent conegut».