Demòcrates en regressió

A Roy Moore li costa reconèixer la seva derrota a Alabama, estat en el qual aspirava a un escó al Senat. La victòria de Doug Jones és la primera d’un candidat demòcrata en 25 anys. L’avantatge del Partit Republicà a la Cambra alta s’ha reduït a un (més el vot del vicepresident, Mike Pence).

El derrotat veu conspiracions per explicar el seu revés i parla de Déu amb una passió inusitada que s’explicaria perquè està immers en acusacions d’assetjament sexual a una dona quan era menor d’edat. No pot exigir un recompte oficial perquè la llei de l’estat estableix com a requisit una diferència del 0,5% o menys, i en aquest cas és de l’1,5%.

El comportament de Moore, el seu cinisme i els seus presumptes assetjaments l’han privat d’una victòria que pertanyia al Partit Republicà gairebé per dret natural. El suport de Donald Trump no ha servit de gran cosa. La seva derrota és, d’alguna manera, una derrota del president. Tampoc li ha servit disposar del doble de fons. Els diners dels seus donants no ha millorat el seu discurs.

Trump també ha tingut les seves aventures, no amb menors que se sàpiga, però sí sexuals en les quals es dedueix, perquè ell ho va admetre en una conversa en un autobús amb Billy Bush, que s’aprofitava de la seva posició de poder. La gravació va ser un escàndol durant la campanya. Va demanar perdó pels seus comentaris masclistes, però ara diu que no està segur que sigui ell i parla de manipulació. En un any ha après a dir que tot és fake news.

Silenci còmplice

El cas Moore no hauria tingut el mateix ressò sense l’existència d’un altre que ha fet tremolar les estructures del cine als Estats Units, el del superproductor Harvey Weinstein. No és un ambient remoralitzador ni carca, sinó un altre de més lliure que permet a les dones descriure els seus inferns. El masclisme habita en el poder impune i en el silenci còmplice d’altres mascles.

La polarització ha mobilitzat el vot negre, que va ser decisiu. Igual que el vot hispà fa un mes a Virgínia. El Partit Demòcrata s’ha trobat amb victòries inesperades en el seu annus horribilis, quan encara no han acabat de processar la derrota presidencial de l’any passat.

El que ha passat a Alabama i Virgínia té senyals positius: es pot derrotar els candidats de Trump, (i potser el mateix Trump) i és possible mobilitzar el vot de les minories. Només s’ha de començar a parlar dels seus problemes reals i no de generalitats buides, un discurs en què sembla instal·lada la política durant els últims anys, també a Espanya.

La majoria dels assessors del Partit Demòcrata acostumen a ser blancs incapaços de pensar més enllà del seu estil de vida i dels estereotips sobre els altres que els fabrica la televisió. Per parlar de pobresa s’ha de tenir pols a les sabates, viure de prop els problemes de negres i hispans, dels pobres. Els demòcrates sembla que han trobat un discurs local.

Una casa de vidre

El que ha passat a Alabama té altres lectures preocupants. El discurs del fake news arriba al cor mateix de la democràcia: al respecte dels resultats electorals. Una cosa és declarar notícia falsa una informació que no agrada a l’afectat, més enllà que sigui certa o no, i una altra és denunciar una tupinada quan es perden unes eleccions. ¿Arribaran els Estats Units, o altres països del primer món, a tenir dos candidats que reclamen la victòria?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Potser és una manera d’acabar amb la bretxa democràtica. En lloc d’exigir a Hondures, per posar un exemple, que assumeixi el nostre nivell de pulcritud democràtica, nosaltres baixem al seu. Es tracta d’una ironia, és clar. Una democràcia sana no només es mesura en la serietat dels seus escrutinis, sinó que també es mesura cada dia en unes institucions que funcionen, en la igualtat davant la llei, en la capacitat del sistema d’expulsar els seus indesitjables de centres de comandament, ja siguin lladres o depredadors sexuals. Una democràcia ha de ser una casa de vidre.

La política es va inventar per donar una solució als problemes de la gent. Aquesta era la base de tot a l’antiga Grècia. Amb l’ús, la impunitat i l’enfonsament del valor de la veritat, hem passat a una política sorollosa que es dedica a crear problemes on no n’hi havia, o a agreujar els existents com passa a Espanya. S’ha substituït la raó com a motor suprem per l’emoció i la simplicitat del discurs. I això passa als Estats Units de Trump i passa aquí, a casa nostra.