Anar al contingut

Un oblit crònic

La cultura els fa por

La cultura els fa por

Juli Capella

La política prefereix asfixiar-la, sigui amb ferri dirigisme o bé amb mísers pressupostos. Tot menys donar-li regna i que cavalqui lliure

Sovint es diu que la cultura no interessa al poder polític. Però és just al contrari. L’obsessiona. Tant li preocupa, que es dedica a asfixiar-la, sigui amb ferri dirigisme o bé amb mísers pressupostos. Tot menys donar-li regna i que cavalqui lliure. Al Govern espanyol és llegendària aquesta estratègia, amb memorables senyors i senyores (aquí sí que toca dir-ho així) ministres de dretes i d’esquerres que han destacat per la seva insignificança.

Al Govern de la Generalitat tampoc hem tingut més bona sort. L’únic indici d’afluixar una mica el morrió va ser quan Pasqual Maragall va prometre al sector la creació d’un consell de la cultura que l’allunyés del govern de torn, el CoNCA. Era tebi i modest, però tot i així quan va arribar Artur Mas va decidir afaitar-lo fins a convertir-lo en un raquític apèndix –ni tan sols òrgan– assessor. Fins i tot amb menys poder que les comissions assessores que van ser creades el 1984 per Joan Rigol, que els convergents Joaquim Ferrer i Joan Guitart van mantenir per amansir la fera.

La cultura desperta por en els governs, i consegüentment odi. Poder i cultura es repel·leixen. Aquella gent cultivada que decideix pensar per lliure, aquells creadors amb tendència a la independència –mental–, són sempre un perill. Una prova d’això és que, dels set partits que es presenten a les pròximes eleccions, tan sols dos citen el CoNCA per reforçar-lo, i algun ni tan sols té l’epígraf cultura en el seu programa electoral. Total, ningú el llegeix i tampoc és necessari complir-lo.

De forma sorprenent, Junts per Catalunya proclama en el seu programa electoral que dedicarà el 2% del pressupost a cultura –a Europa no baixa del 3%–. Llavors, ¿per què li ha dedicat un exigu 0,8% quan ha governat? Perquè la cultura no creixés i se’ls escapés de les mans. Temen la predicció de Antonio Gramsci: «La conquista del poder cultural és prèvia al poder polític». Saben perfectament, com va dir Simone de Beauvoir, que la incultura és una presó on els convé tenir-nos entretinguts. Però la cultura, punyetera, sempre se’ls escapa i es busca la vida.