La primavera palestina

Doncs no, Jerusalem no ha cremat. I no, no està en marxa una tercera Intifada, la Intifada de Trump, a compte de la decisió dels EUA de reconèixer Jerusalem com a capital d'Israel sense tenir en compte ni la legalitat internacional ni el pla de pau encara vigent sobre el paper, el de dos estats. Hi ha hagut disturbis en zones frontereres de Gaza i Cisjordània, i han mort alguns palestins, és clar (¿quan no moren palestins? Fins al 4 de desembre, aquest any havien mort 61 palestins als territoris ocupats, segons l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris). Hi ha hagut manifestacions, s'han llançat coets des de Gaza i ningú pot descartar algun acte individual de violència, però no, no s'està originant una Intifada, una pena, tanta saliva i tinta malgastada.

La primera Intifada, de la qual ara s'han complert 30 anys, va ser un moviment sobretot popular, sense grans lideratges polítics. La segona, la que va començar simbòlicament amb la provocació d'Ariel Sharon a l'Esplanada de les Mesquites, es va basar en el lideratge dels moviments palestins i els seus braços armats, des d'Al-Fatah a Hamàs. Avui, la palestina és una societat trencada per la xarxa de violències que conforma l'ocupació, que encara no s'ha recuperat de la segona Intifada, que va comportar una factura humana i política altíssima. Però, sobretot, és una societat molt desarticulada des d'un punt de vista polític en què els moviments polítics potser mantenen parcel·les de poder, però no de legitimitat ni capacitat de mobilització.

A mida d'Arafat

L'Autoritat Nacional Palestina (ANP) és el millor exemple d'això. Sense pes polític dins i fora dels territoris, com la decisió de Trump no ha fet més que evidenciar, el seu paper es limita a gestionar una fictícia autonomia sota plena intervenció israeliana i del tot dependent de l'exterior. L'ANP va ser un organisme creat a mida per a Iàssir Arafat i per complir una funció de transició. Políticament, va morir en l'operació Mur Defensiu del 2002. La mort del rais va ser el seu cop de gràcia. Des d'aleshores, el debat és si és ineficaç, irrellevant o, en el fons, una eina més de legitimació de l'ocupació.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Benjamin Netanyahu té raó quan aconsella als palestins que acceptin la realitat respecte que Jerusalem és la capital d'Israel. Jerusalem és una ciutat conquistada i ocupada. És un bon consell, acceptar la realitat: Israel va guanyar la segona Intifada militarment (només faltaria), però també políticament. El preu d'aquella derrota va ser el final de l'Estat palestí, avui inviable territorialment i políticament. A diferència d'altres colonitzadors i ocupants durant segles, el moviment sionista va anar a Palestina a quedar-se. De la mateixa manera, els palestins no se n'aniran. Aquesta és una altra realitat. Morts els dos estats, només hi ha una sortida per a la causa palestina: passar d'un moviment d'alliberament a un altre de drets civils, vot i ciutadania. Deixar de pensar en les fronteres del 1967 i passar a pensar en el 1948. Als palestins només els queda un moviment, de naturalesa purament unilateral: desmantellar l'ANP i demanar igualtat de drets a l'Estat que es declara jueu, obligar Israel a acceptar una altra realitat, que l'ocupació té un preu. Per a això, el lideratge palestí actual no serveix, s'ha de mirar cap a Haifa més que cap a Ramal·la o Gaza.

No hi ha hagut una Intifada, però si n'hi hagués una, no seria contra Israel. Al marge de resistir, l'única forma de lluita contra l'ocupació que els queda als palestins és desencadenar la seva pròpia primavera.