Dues mirades

44 peces

La interlocutòria del jutjat d'Osca tracta les obres d'art del Museu de Lleida com si fossin un botí de guerra

Es llegeix en minuts

L’aparell judicial de l’Estat sembla que opta pels fets consumats en lloc de seguir el camí de la cautela. O potser és que té una manera peculiar de llegir el diccionari. Cautela és prudència i prevenció, però la Justícia ha emprès la via contrària, entenent la provisionalitat no pas en el sentit de cosa ajustada a un temps sinó com a mesura que reemplaça i assumeix la idea de cosa definitiva. Ha passat amb els presos polítics i està passant també amb les obres de Sixena.

Et pot interesar

Deixem ara de banda les raons exposades per l’Aragó i les que defensa la Generalitat. És un conflicte que admet matisos i que s’hauria de poder desenvolupar en el si d’una demanda que es resolgués en l’entorn d’un procés on totes les parts tinguessin assegurada la possibilitat d’exposar els seus arguments. Ara, això no passa, perquè els drets de la Generalitat estan conculcats pel 155.

El problema gravíssim és la interlocutòria del jutjat d’Osca, amb una innecessària crida a «fer servir la força», que tracta les 44 peces del Museu de Lleida com si fossin un botí de guerra. La Xarxa de Museus d’Art de Catalunya deixa ben clar que tant la llei com els informes de conservació «aconsellen no executar el trasllat fins que no hi hagi una sentència definitiva». ¿Per què aquesta obsessió a entrar al Museu de Lleida manu militari quan la interlocutòria no fa sinó posar en perill el patrimoni col·lectiu? Més cautela i menys fanfàrria, sisplau.