Les meves fòbies estimades

Es diu que les amistats pertanyen a la rara categoria del que podem escollir en aquesta vida; la família ve donada i els companys de feina, encara que no en el meu cas, també. Per sostenir l’amistat és aconsellable compartir afinitats. Com més en tens, més complicitat hi ha. Tinc un amic que s’entesta a arrossegar-me a la seva manera de viure que passa gairebé sempre per activitats d’aventurisme. Jo soc contrari a les aventures de risc; a les amoroses no, d’aquestes tinc el meu currículum que data dels meus temps de solteria. En canvi, per les altres no em sento atret. No he sigut mai un amant del risc, i incompleixo fil per randa el perfil del mascle intrèpid, el dels anuncis de perfum que abracen protectors una noia sempre en problemes.

 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

   El meu amic em va trucar per animar-me a passar uns dies sobrevolant en globus una part de l’Amazones. Devia oblidar que, a més d’urbanita, tinc fòbies, un trastorn que provoca temor persistent a certes coses. A anar en globus li vaig dir que no, perquè tinc aerofòbia i acrofòbia, és a dir, por a volar i als grans espais. Com que el pla prosseguia explorant a la selva, li vaig recordar que les meves aracnofòbia i ofidiofòbia, por a les aranyes i a les serps, també suposaven un impediment per als seus plans.

Ell insistia que almenys una nit la dormíssim a la intempèrie, a la qual cosa li vaig dir que la meva nictofòbia m’ho impedia, també. La veu del meu amic va anar perdent entusiasme a mesura que jo li exposava els inconvenients. El seu to es va anar llanguint i la conversa va derivar a preguntar-me com m’anaven les coses. A la qual cosa li vaig contestar que regular, que últimament tenia palpitacions i que per culpa de la meva hipocondria no estava gaire tranquil. No serà res, em va dir. Ja, li vaig respondre, però és que per culpa de la meva carcinofòbia, temor al càncer, no descansaria fins a fer-me una revisió. Vaig acabar convidant-lo que vingués a veure’ns al teatre. I amb molta gràcia em va dir: «No puc. La meva coulrofòbia m’ho impedeix». ¿La teva què?, li vaig preguntar. «La meva fòbia als pallassos». Que encara que no ho creguin, també existeix.