Gràcies, Bartleby

Una tarda, un divendres a finals d’octubre, estava a Frankfurt prenent cafè amb una amiga. Era el 27 d’octubre, així que, si l’acceleració dels fets en els últims mesos no els ha fet perdre la noció del temps, com a vegades em passa a mi, sabran que estic parlant del dia de la DUI. 

Encara que teníem moltes coses de què parlar, estàvem, és clar, pendents del tema, seguint les notícies a través dels mòbils, preguntant-nos què passaria, quines conseqüències podria tenir. Bé, crec que com tantes persones en aquell moment.

No devien haver passat 15 minuts des de la declaració de Carles Puigdemont quan em va sonar el mòbil. Em trucaven d’una emissora de ràdio alemanya per saber la meva opinió. Els vaig dir que preferia no fer-ho, que era tot massa recent i que, per tant, més que una opinió el que tenia eren sensacions, sentiments. «Fantàstic», va respondre la periodista, «això és el que volem». 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Li vaig repetir que no creia ser en aquell moment una interlocutora adequada per a un programa d’opinió política perquè, vaig insistir, necessitava temps per assimilar la informació, per valorar-la, per ponderar-la, per raonar-la, en definitiva per pensar, que és una condició indispensable per tenir una opinió, diria jo. 

«No, les seves emocions també interessaran molt el nostre públic», em va dir. ¿Per què? ¿Quin interès pot tenir un balboteig desconcertat? Així ho vaig comentar. «És que en l’entrevista anterior ens van semblar molt interessants els seus punts de vista». Però en l’entrevista anterior havia tingut temps per al que em faltava ara, per pensar. Per ordenar les meves idees, per contrastar-les, per arribar, entre altres, precisament a la conclusió que hi havia un grau excessiu d’emocionalització en tot el que estava passant que impedia pensar amb claredat. No volia caure jo mateixa en això. «Preferiria no fer-ho», vaig repetir davant la insistència per captar una reacció emocional per la meva part. La periodista va desistir, em va dir que em trucarien potser al cap d’uns dies per escoltar la meva opinió més reposada, pensada. No ho han fet.