L'amenaça dels rics anglesos
El futbol britànic comença a recuperar la seva esplendor gràcies al talent importat i adquirit amb pressupostos multimilionaris
Els rics anglesos amenacen de reconquistar amb les seves noves esquadres l’hegemonia a Europa, ara en el terreny futbolístic. El desenllaç de la primera fase de la Champions ho acredita: superioritat en el rànquing dels primers llocs dels grups però també, objectivament, pel seu joc, la seva força i la seva brillantor en la majoria dels partits. Manchester City, Manchester United, Chelsea, Tottenham i Liverpool (i també l’Arsenal a l’Europa Ligue) donen aquesta temporada un cop d’autoritat acoquinador per als seus competidors. I de manera especial llancen una advertència a la tradicional superioritat espanyola a escala de clubs a través de Madrid i Barcelona, però també reflectida des de l’Atlètic de Simeone i els èxits internacionals del Sevilla.
¿Guanyen per rics o per anglesos? És clar que la resurrecció després de deu anys negres dels seus clubs no ha arribat a Anglaterra pel seu futbol directe i el seu tradicional estil de llançar contínuament pilotes cap endavant per veure com les remataven. Si abans jugaven així –ara ho veiem– era perquè no sabien fer-ho com el Barça o el Reial Madrid.
Així que han repensat amb calma les coses i han disposat de diners abundants gràcies a la seva superior organització del negoci del futbol, han anat abandonant l’estil rústic i s’han passat al futbol creatiu que els està donant òptims resultats.
¿Com ho han fet? Primer important els millors entrenadors del món. Van començar amb Arsène Wenger però ara ja treballen per a ells Guardiola, Mourinho, Klopp, Antonio Conte, Pochetino i companyia. A través seu han anat continentalitzant les tàctiques.
Això ha arribat després d’una exquisida renovació general de la metodologia d’entrenament i l’aplicació rigorosa d’un nutricionisme racional per a l’esport (quan Gran Bretanya era el paradís dels jugadors alcohòlics...). Però de forma especial, amb la importació massiva de carn: la contractació de grans figures internacionals que han capgirat les alineacions com si fossin mitjons.
No s’han limitat a aconseguir alguns dels millors homes al mercat, com Pogba; s’han reforçat amb part de la classe alta de l’aristocràcia futbolera. Van començar atacant els planters aliens (el cas de Cesc) però després van anar descaradament a buscar homes boníssims que semblaven no cabre del tot en les primeres alineacions del Madrid, Barça, Bayern o Juventus. En aquest paquet van entrar i s’han convertit en triomfadors mundials jugadors com els nostres De Gea, Azpilicueta, Pedro, Mata, Silva i més recentment Morata . I darrere d’ells, molta gent valuosa estrangera que jugaven per aquí. Qualsevol repàs a les seves alineacions mostra noms d’antics participants a la Lliga.
Pressupostos desorbitats
Tot això ho han aconseguit amb diners. Apostant a fons pel negoci televisiu i allunyant-se del nacionalisme empresarial a l’incorporar com a propietaris dels clubs destacats multimilionaris de la nova economia global. La Gran Bretanya té ara equips amb pressupostos bestials que aproximadament doblen, en el seu conjunt, els d’Alemanya, Espanya o Itàlia.
I a partir d’aquí, a gastar. Els últims cinc anys el City ha fitxat per prop de 900 milions; el United, gairebé 800; el Chelsea, 700; el Liverpool, 500 i el Tottenham, 450, unes xifres desorbitades.
Per aquesta via, els altres països s’estan quedant enrere, encara que Alemanya ha anat posant les bases per a un desenvolupament rigorós i regular del seu futur aprofitant que allà no dirigeixen el seu futbol individus com, fins fa pocs dies, el nostre Villar.
Així mateix és destacable l’experiment del París SG, un club pràcticament apàtrida que s’ha convertit en punta de llança de l’aprofitament esportiu dels diners del petroli àrab. La resta són vacil·lacions, però cada vegada sembla més clar que altres llocs es van convertint en estats planter per als britànics, com és el cas de França, Holanda, Portugal o Grècia.
