L'últim quiosc del planeta Terra

Tot i que a la gran majoria de quioscos no s’hi venen novel·les, sí que hi ha històries. Algunes, com succeeix amb les ampolles de cava, requereixen alguna excusa per ser destapades. I a vegades aquesta excusa és trista: tanca, després de 30 anys obert, el quiosc de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Fins i tot assumint la crisi del paper i del paper del periodista, que el lloc on es formen professionals de la premsa no tingui un espai així em sembla com a mínim avantguardista.

Allà hi he comprat, primer com a alumne i ara com a professor, diaris en què creia i diaris dels quals desconfio, Compactos d’Anagrama que he subratllat per regalar, bosses de pipes que han clivellat llavis matussers. Allà t’hi armaves amb un Le Monde Diplomatique o un Ruta 66 o un El Jueves com qui escull una peça de roba segons amb qui hagi quedat o qui vulgui ser.

Un quiosc tancat (un 15% del total a Espanya en els últims quatre anys) porta a un altre que voldries obert. Els quioscos són aquell lloc on es pot consultar la data, on es paga amb monedes, on els polítics cauen i les copes s’alcen, on els venedors són alienígenes amb els punys de colors. Això és el que pensava jo de petit, fins que em vaig adonar que eren les mitenes o guants vermells o grocs o blaus que feien servir els quiosquers quan feia fred. Perquè els quioscos es troben al carrer: per allà hi passa la vida i pel carrer la vida passa.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Com aquell on vaig comprar un Interviu als 13 anys amb un amic del bàsquet (seré just: la va comprar ell, perquè jugava de pivot i n’aparentava 15): Totes les fotos de Claudia Schiffer. Feia temps que abraçàvem somnis concupiscents amb aquell número, però, quan el vam tenir a les mans, vam sentir darrere nostre: «No us gireu i camineu amb nosaltres». ¿Era l’FBI alertat per les nostres mares? Dos homes ens van portar a punta de navalla fins a un portal, per fer-nos pujar per l’escala fins a l’àtic: allà vaig fingir que tenia un peu (encara) més petit per no perdre les Reebok the Pump, però vaig perdre la samarreta i la xavalla. Em van prendre també la revista i ho vaig encaixar com si m’aixequessin un primer amor, però en un rapte de genialitat intrèpida que els ulls dels atracadors no van captar, el meu amic havia tirat el seu exemplar en una paperera davant del quiosc de Gran Via amb Urgell. Ens van obligar a fer cinc voltes a l’illa de cases (jo en top less) abans de marxar cap a casa i, quan les vam haver completat religiosament, vam anar a la paperera del quiosc i la revista, orquídia en sèquia i diamant a les escombraries, seguia allà. Ens vam repartir pàgina per pàgina com bons germans.

Potser clicant tuits es poden viure aventures similars. Potser la compra a Amazon et depara històries al·lucinants (¡vaig atrapar unes càpsules de Nespresso errònies i les vaig poder tornar!). Potser l’arcàdia és un lloc on totes les botigues, fins i tot les xurreries, només venen fundes de mòbil. Potser és només nostàlgia. De fet, potser la nostàlgia (íntima, fins i tot col·lectiva o política) és trobar a faltar quan t’atracaven en un quiosc.