Futbolització de la política, politització del futbol

Mals temps aquests en què s’accentuen tant la futbolització de la política com la politització del futbol. El Realísimo Reial Madrid i la Inesísima Arrimadas són un bon exemple banyat per aquells versos d'Aute sobre qui confon el cine amb la realitat. Els somnis, cine són. El malson, García Albiol cridant «¡A por ellos!», amb una porra de l’1-O.

Els pronòstics de l’estiu passat anunciaven una temporada multicolor per al Madrid i amb els matisos més foscos del gris per al Barça. Els de Cristiano estaven millor que mai, encara flotaven en la glòria de la duodécima i de la Lliga que van deixar escapar els blaugranes a Màlaga. El Barcelona tornava al divan davant la fuga de Neymar que va desbocar el culebró dels fitxatges impossibles del ferragosto. 

Van encertar els que van saber entreveure que el tal Paulinho era la mà divina que necessitava l’equip de Valverde i Messi. Quant de temps perdut en l’estira-i-arronsa amb aquell jugador del Betis que va vomitar tot el seu madridisme a Twitter. Que tremenda, per estèril, la licitació per Coutinho.  Es van equivocar tots els que miraven amb terror el Madrid de Pérez i Zidane. La comparativa entre les plantilles donava vencedors per golejada els blancs. Comptaven amb la millor fornada del futbol espanyol, els que seran les estrelles de la nova Roja, van saber fitxar bo, boníssim i barat. És el que sorgia en moltes tertúlies i diaris. El Barça estava vell, no encertava en la fertilitat del planter ni seduïa cap crac que fes oblidar a la megaestrella fugida al PSG.

Que cruel l’ofici del visionari. Com es van equivocar. Han passat poc més de tres mesos i els de Valverde (i Messi) tenen mitja Lliga a mà, Europa torna a contemplar-los amb moltíssim respecte i són candidats al capdamunt del podi desbaratant el pronòstic d’una final de Champions PSG-City, inèdita, impossible. Els han fabricat per arribar a la meta de Kíev, però hauran d’esperar. Facin les seves apostes. Jo me la jugo i avanço que aquest PSG-City no arribarà. A ningú se li demanen comptes quan s’equivoca en el vaticini. Les ànsies de l’estiu per convertir el Madrid en l’Àtila del FIFA 2018 formaven part de la propaganda, de la mala propaganda. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquell Reial Madrid que tant prometia té cara d’Arrimadas, la gran esperança blanca de la dreta espanyola per al 21-D a Catalunya. Alguns sondejos, com pronòstics cuinats al microones de les intencions, eleven la candidata a la condició d’antídot contra tots els mals i els dolents que gairebé rebenten (la seva) Espanya.

Soroll, molt soroll. Futbolització de la política, politització del futbol. Banalització.