Maneres de dir adeu

La Rosa  va organitzar el seu propi funeral. L’ou que covava, segons anomenava la malaltia la Maria Mercè Marçal, havia revifat amb força però aquest cop havia decidit explicar-ho només a les persones més properes. De manera que ens va convidar a acomiadar-la havent disposat qui parlaria d’ella, la música que recordaríem sempre en aquell últim adéu. Una dona de veu prodigiosa ens va cantar Adios ríos, adios fontes de Rosalía de Castro i és clar, si ja estàvem tous amb la pèrdua, la cançó triada ens va acabar de fondre. Va ser estrany perquè la cerimònia duia tant el seu segell que se’ns va fer més present que mai i ens semblava que havia d’aparèixer d’un moment a l’altre. La seva vitalitat es va imposar a la inevitable. 

A la Patricia Gabancho la coneixia des de feia uns quants anys. Com que formem part d’un selecte grup d’escriptors catalans que han nascut fora de Catalunya, sovint coincidíem en taules rodones i xerrades juntament amb Matthew Tree i Monika Zgustova. M’he trobat amb la Patricia més d’un cop en els últims mesos i no va dir-me mai que estigués malalta i pel que sembla no ho va explicar a gairebé ningú. I ara penso en aquell dia que li feia una broma sobre no sé quin tema, ella ja sabia quin era el pronòstic. Aquella altra vegada que participava en una tertúlia com sempre, també ho feia amb la mossegada de la mort, però ningú s’ho podia imaginar. El seu comiat ha estat com un cop de porta, aquell signe d’interrogació que deia Sabina. Deu ser de terrible anar pel món com si res, dissimulant la veritat que et tenalla. Ara que també és comprensible que la Patricia no digués res. Potser és que no volia que la malaltia suplantés la seva personalitat, que de sobte passéssim a parlar nomes de la fatalitat inevitable i deixéssim d’escoltar-la i llegir-la a ella sense el condicionant del final imminent.

Ni sentit ni lògica

La Patrícia  ha fet exactament el contrari que va fer Carles Capdevila i altres persones conegudes que donen a conèixer la seva malaltia, potser en un intent desesperat d’exorcitzar el mal, potser amb l’esperança que el caliu de la gent i els seus missatges d’ànim puguin alentir el curs de la malaltia. 

Notícies relacionades

Mor la periodista i escriptora Patrícia Gabancho

Testosterona antiprocés

Rellegint ara els últims articles que va publicar la Montserrat Roig, recollits al volum Un pensament de sal, un pessic de pebre sorprèn descobrir que no hi ha ni una sola menció al seu estat de salut.     

La mort no té ni sentit ni lògica, ni tots els coneixements del món no ens serveixen per entendre-la. En tots els casos cadascú va triar maneres diferents d’encarar-la. L’empara de la gent pot ser reconfortant, però convertir-te en el mal que pateixes tampoc deu ser fàcil. De què faríem cadascun de nosaltres en aquest cas, no ho sabem. És la mena de coses sobre les quals no pots opinar fins que hi ets.