Imperi rus 2.0

Explica Ryszard Kapuscinski a 'El Imperio' que els dos elements que van ajudar a mantenir la integritat, i un sentit de propòsit en comú, a l’extinta Unió Soviètica van ser l’idioma i la burocràcia. En aquell vastíssim territori format per centenars de llengües, pobles i religions, el rus va ser l’amalgama que va permetre comunicar-se i sentir-se part d’una mateixa història a centenars de milions de persones que s’estenien des d’Europa fins al Pacífic; així com també ho va ser un sistema administratiu homogeni i eficaç, capaç d’exercir el poder, guiat des de Moscou, durant més de set dècades.

Així que Rússia, en realitat, mai va deixar de ser un imperi. Primer, sota els tsars; després, sota els bolxevics, com s’ha recordat profusament aquestes passades setmanes, dedicades a analitzar, 100 anys després, el mite de la Revolució russa i les seves conseqüències; i ara, en nova encarnació, sota Vladímir Putin. 

Analistes i observadors han dedicat temps i espai en els últims mesos a destacar l’escàs interès del mandatari rus per les celebracions del centenari de la Revolució. Mentrestant, ell segueix recuperant la capacitat global del seu país i consolidant la seva pròpia versió de l’imperi. Només alguns exemples d’aquests dies. Per una part, ha evitat que Veneçuela es precipiti per l’abisme de l’impagament total, amb una reestructuració del deute que li dona cert aire davant dels seus creditors. No serà la  solució definitiva, però permet a Caracas guanyar temps. Per un altre, s’ha tornat a erigir en «el mediador»  en la recerca d’una solució política per al conflicte sirià, com a amfitrió al balneari de Sotxi del líder turc, Erdogan; l’iranià, Rouhani, a més a més de Baixar al-Assad. Sense oblidar la seva omnipresència en el debat polític mundial arran del paper de les ingerències russes en l’esfera de les xarxes, els mitjans i la comunicació en general. 

Notícies relacionades

La Revolució Russa: ideologia d'Estat

El Kremlin no està per a celebracions

De manera que quan un es pregunta avui ¿què queda, 100 anys després, d’aquella revolució, d’aquells «10 dies que van estremir el món» –com ho va descriure John Reed– i que semblaven haver quedat enterrats sota el pes de la història?, la resposta és: queda molt. Queda la nostàlgia per una superpotència que va ser, i semblava desapareguda, i queda la gent. El mateix Putin és fill del sistema que va sorgir d’aquella revolució; d’aquella burocràcia i jerarquia. I, juntament amb ell, milions de ciutadans russos que van néixer encara durant el règim soviètic. 

Queda també certa inèrcia, en una població que, lluny d’assolir aquell idealitzat «home nou» que propugnaven els bolxevics, va veure com el règim s’entestava a acabar amb qualsevol indici de pensament crític. Però l’error d’«Occident» ha sigut menysprear, sovint i de manera paternalista, la capacitat d’adaptació i de superació de la ciutadania russa. Una ciutadania, o una part, a la qual el seu president ha tornat l’orgull de pertànyer a una nació poderosa, de donar-li un nou sentit de l’imperi.