Aquell oasi en què vam ser tan covards
Va començar a l'abril amb la corrupció al Regne de València, paradís de les podridures del PP. Ara ha visitat Catalunya. I suposo que seguirà d'autonomia en autonomia. ¡Ah! Aquestes Malas compañías (La Sexta) de Cristina Pardo són un retrat necessari d'aquella Espanya que Ortega creia invertebrada, però que resulta que està divinament vertebrada sota el signe dels corruptes. Cristina ha tingut diverses trobades a Catalunya. Per exemple, l'empresari que va confessar que grans capitosts -polítics, consellers i família del pujolisme- li exigien el pagament, no del 3%, sinó del 20% en qualitat de pur lladronici. També el viatge en Seat 600 amb Victoria Álvarez, la fulana del fill gran, com li deien per denigrar-la en els cercles concèntrics de la sagrada família, irritats perquè es va atrevir a explicar tot el que sabia dels viatges en Audi A-6 o en Lamborghini, carregats de bitllets rumb a paradisos. O la dramàtica conversa amb Carmen Fargas, viuda de Joan Cogul, implicat en el cas Turisme, que es va acabar suïcidant a Manila -la seva viuda va ser obligada a declarar que havia sigut un atac de cor-, perquè els seus companys de partit, que el manipulaven i es lucraven, l'havien deixat amb tot el marró i més sol que la una. De tot aquest mosaic fètid els voldria parlar un instant del sopar a La Camarga -lloc oportú- amb els periodistes Enric González i Lluís Foix. El seu testimoni va ser una valenta catarsi sobre nosaltres mateixos. Cristina els va preguntar ¿què és l'oasi català? Tots dos van coincidir: és el silenci, el fet d'amagar el que passa. O sigui, l'omertà, el sagrat principi de la Màfia, la Ndrangheta i la Camorra. Foix va explicar que una vegada Pujol li va preguntar: «¿Què diu la gent?». Li va contestar: «Que el seu fill cobra comissions». I Pujol li va respondre, al·ludint al cas Filesa, que va tocar de ple el partit socialista: «Josep Maria Sala és a la presó, ¿oi? Doncs el meu fill fa el mateix però millor i de forma més eficient». O sigui, als altres els enxampaven per burros. I Enric González va afegir amb tristesa: «Pujol controlava els mitjans. Mentíem per omissió. Vam ser molt covards els periodistes».
Valuosa catarsi la de González i Foix. I útil periple el de Cristina retratant els corruptes. Això és el que haurien d'haver fet fa temps les cadenes públiques TVE i TV-3. I no ho han fet mai.
