Verificar els fets

Fa un parell de setmanes es va produir una notícia remarcable per al futur de la informació. Twitter va decidir suspendre el compte de Roger Stone, un dels consellers de Donald Trump. Amb una llarga trajectòria en el màrqueting polític, Stone s’havia fet un tip de blasmar els rivals de Trump, però la prohibició va arribar amb una sèrie de tuits amenaçadors contra uns quants periodistes de la CNN per la informació que donaven sobre les connexions del clan Trump amb Rússia. No és la primera vegada que Twitter tanca comptes, ho ha fet abans amb perfils assetjadors i violents, però amb Roger Stone s’assenyala un trol a cara descoberta i amb gran influència política.

Encara que la regulació d’internet sempre és molt lenta, és important que es fixi aviat alguna mena de control real, en especial als que operen amb pseudònims o noms genèrics. Ara mateix les xarxes socials són la gran amenaça a l’hora de transmetre les notícies. El seu caràcter universal, la facilitat per integrar tothom, és un avantatge i alhora un defecte inevitable. Dies enrere aquest diari explicava que l’any 2022, es calcula, la meitat de les notícies que circularan pel món seran falses o falsejades (les fake news) i cada cop caldrà més esforç per acotar la veritat. Tal com ja passa en molts mitjans nord-americans, caldrà invertir en algú que verifiqui les notícies (el fact-checking), és a dir, caldrà nous filtres que facin el que sempre havia fet el periodista professional.

Tot i que la majoria de notícies falses neixen d’individus descontrolats a les xarxes socials, cal tenir clar que la responsabilitat final és i serà dels mitjans, que han de valorar-ne la veracitat i decidir si les reprodueixen o no. Sembla una obvietat però no ho és. Sovint s’esdevé que un tuit falsejat que veuen un miler de seguidors es converteix en exemple de notícia falsa i, llavors, la posterior divulgació als mitjans, amb voluntat crítica i de denúncia, li dona encara més ressò del que tenia de bon principi. És a dir, no pot ser que el paràsit aïllat es converteixi en epidèmia. 

És el que va passar, per exemple, amb els fets de l’1 d’octubre durant el referèndum a Catalunya. Les fotografies i filmacions de la violència evident per part de la policia es van multiplicar a la xarxa gairebé en temps real per denunciar els abusos. Al mateix temps algunes imatges que no corresponien es van barrejar amb els fets reals. L’endemà, el diari Le Monde se’n va fer ressò, però alhora va publicar un article en què destacava la manipulació d’algunes imatges. En més d’un cas, eren fotos d’un altre moment --els bombers enfrontant-se a la policia, per exemple--, però que il·lustraven uns fets reals, i tanmateix es repudiava tota la informació. No cal dir que l’endemà molts mitjans espanyols reproduïen la notícia remarcant que venia d’una font tan prestigiosa com Le Monde, i es magnificava encara més una situació que era clarament minoritària. No havien passat ni 48 hores i el ministre Alfonso Dastis ja parlava a les televisions estrangeres –davant els ulls incrèduls d’alguns periodistes– d’una gran proliferació de notícies falses al voltant de la càrrega policial. Es començava a justificar, així, l’actuació d’ordre, es girava la truita.

De cara al futur, doncs, ens haurem d’acostumar a passar el sedàs per les notícies. A més d’un control més fort dels seus usuaris, per part de Twitter, Facebook i altres xarxes socials, la confiança en els mètodes de verificació es renovarà cada dia a base de no cometre errors. Com que tot està inventat, a més, també caldrà vigilar els vigilants i detectar aquells que fan servir la denúncia de notícies falses precisament per escampar notícies falses. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una mostra d’aquesta especificació pot ser un terme que ja ha fet el salt del món de les publicacions acadèmiques al del periodisme informatiu: el càrtel de citacions. Es refereix a aquells articles que se citen l’un a l’altre per crear un efecte mirall i beneficiar-se mútuament del prestigi, sobretot en informacions que viatgen en pàgines web i que es poden actualitzar al minut. 

Amb l’excepció dels mitjans britànics, que han demostrat una notable independència informativa pel que fa als conflictes recents viscuts a Catalunya, no és estrany veure exemples d’aquesta cooperació entre els grans diaris que representen l’Europa liberal i burocràtica, des de Le Monde fins a El País o al Frankfurter Allgemeine. Més d’un cop, en contrastar com reprodueixen una mateixa notícia uns i altres, el càrtel de cites no permet saber quin n’ha sigut l’origen. Potser, qui sap, això també és una metàfora de l’Europa en què vivim.