Meritocràcia i envelliment

Submergits en la voràgine política, els grans assumptes que concerneixen la ciutadania tendeixen a perdre interès i a desaparèixer. Entre ells, un dels més substantius és el del creixent envelliment de la nostra societat. Aquests dies ha aparegut marginalment a la palestra: la tresoreria de la Seguretat Social ha hagut de demanar un crèdit pròxim als 10.000 milions d’euros per abonar l’extra del novembre, als quals se sumen els 6.000 milions demanats a l’estiu. La mal anomenada guardiola de les pensions s’ha quedat, finalment, seca.

Però obviant aquests sobtats moments de popularitat, la veritat és que sorprèn el llanguiment amb què es contempla el creixent deteriorament dels comptes de la Seguretat Social. Que reflecteixen tant l’augment absolut del nombre de pensionistes com el de la pensió mitjana, mentre que els ingressos per cotitzacions no arriben per a tanta despesa. Tenim, tant si agrada com si no, un problema de dimensions colossals. Un problema que amenaça directament avui el nivell de vida de milions de pensionistes i dels milions que ho seran en els pròxims anys.

¿Què s’ha de fer? Hi ha múltiples aspectes a considerar, però voldria centrar-me en un que enfosqueix i impedeix la discussió que hauríem de tenir. Es tracta de la consideració social que mereixen els més grans de 65 anys. Fa uns mesos, l’arribada dels Rolling Stones a Barcelona va ser saludada de forma una mica ambigua: en general, els mitjans es van prodigar no a alabar la seva música, ni la seva capacitat per continuar o la seva empenta per emprendre una altra gira. El més destacat va ser l’edat dels seus membres. Amb aquest èmfasi emergia un desagradable aspecte dels valors que presideixen la nostra col·lectivitat: l’escassa consideració dels seus mèrits o, si ho volen, l’absència de la desitjable valoració meritocràtica per a un treball purament professional.

Però aquí aquesta resposta no és pas nova. Ja va succeir als anys 80 i 90, quan la dona es va incorporar massivament al mercat de treball. Una verdadera revolució silenciosa, perquè la contundència de les xifres no deixa espai per a altres qualificatius: el seu augment entre els anys 1980 i 2017, des dels 3,7 fins als 10,5 milions d’actives, ha sigut simplement espectacular. Com també ho és el seu increment sobre el total de presents en el mercat de treball: d’un molt reduït 25% a més del 47%. Però malgrat això, la seva contribució a l’activitat fa més de 40 anys que lluita perquè sigui reconeguda pel que val. Discriminació per sexe, sens dubte. La lenta i molt dilatada resposta a aquest important canvi suggereix la persistència de profunds corrents poc sensibles als mèrits individuals i inclinats al manteniment de l’statu quo. 

Recordo tot això perquè avui afrontem una situació que té trets semblants, tot i que ara no es tracta de la consideració laboral de les dones. Perquè l’augment dels individus de 66 i més anys està generant, i generarà, un canvi d’impactes socioeconòmics semblants. I no només pel que està succeint avui. A aquests efectes, és més important el que ens espera: a l’horitzó del 2026, els prop de 8 milions d’aquella cohort d’edat del 2016 arribaran als 10 milions i se situaran en uns insòlits 15 milions el 2046. Amb això, el pes del col·lectiu en el conjunt de la població haurà augmentat a nivells insòlits, des de l’entorn del 18% el 2016 fins al 33% el 2046. Simplement insostenible.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquest canvi extraordinari hauria de modificar la percepció que avui es té d’aquestes edats. Però aquí les resistències al canvi són profundes. L’exemple de Mick Jagger i el seu conjunt és, això, un exemple. Però deuen estar d’acord amb mi que en els media (seriosos o d’humor, en premsa escrita o en ràdio i TV) en trobaríem una infinitat, expressius de la falta de consideració sobre la tercera edat o l’ús continu i abusiu d’epítets que infantilitzen i marginen aquesta important cohort. Un tret que recull un amplíssim consens expressiu d’una nova discriminació, no per sexe, sinó per edat. Gens positiu per a una societat de manera creixent envellida. Si l’acceptació de la participació dels més grans de 66 anys en l’activitat no es modifica, tenim un greu problema. 

Fa 40 anys, i per afavorir l’activitat laboral femenina, les famílies van reduir dràsticament el nombre de fills. El tsunami demogràfic que es va generar comença avui a arribar a la part més alta de la piràmide d’edat. I això és només el principi. Davant d’aquest dramàtic panorama, ¿què ens diuen els polítics? ¿Tenen respostes? ¿Que hi ha algú? Em temo que no.