El meu ginkgo

Hi ha un groc que em fascina. És el de les fulles del ginkgo biloba que hi ha al claustre de Sant Domènec, a Girona. De mica en mica, es van esgrogueint (ambre, marró de pell adobada, rastres encara del verd que s’esvaeix) fins que, de sobte, tot l’arbre (aquest que els dic té tres troncs que es fonen en un) es torna groc amb una efusió virulenta i plàcida: perquè és un esclat com de focs d’artifici i perquè anuncia la immediata caiguda sense més estridències que les pròpies d’un instant efímer. Parlo de pocs dies, de poques hores. A finals de novembre o a primers de desembre. Cada any és igual. El ginkgo, que és de natural majestuós, i que té una història mil·lenària, resistent i incòlume, es converteix ara en un espectacle silent. Les fulles que encara són a l’arbre, d’un groc esplendorós, sense escletxes, un matí decideixen, totes elles, abandonar les branques i descendir quietament cap a la gespa. Aleshores, la catifa vegetal és una meravella. El ginkgo ha fet via cap a aquesta eufòria sense immutar-se, amb la regularitat impertorbable de la natura, amagant aquell secret que deia Goethe. D’aquí poc, potser mentre algú llegeixi aquest article, ja estarà despullat. En la fredor de l’esquelet, es podrà veure encara (amb més nitidesa que a l’estiu) el niu que hi van fer uns tudons que ja no hi són. Magnífic i sumptuós, en un matí de gelabror, el groc es confondrà per sempre amb la gespa morta de l’hivern.