La Terra és la nostra casa, ¿fins quan?

Cada vegada està més clar que el món és insegur. Quan diem això pensem, normalment, en les guerres que es multipliquen en uns territoris habitualment a l’orient d’Europa. En tots els temps hi ha hagut al nostre planeta conflictes bèl·lics. Sovint han estat enfrontaments limitats a uns determinats territoris veïns, però la història ha recollit especialment, els grans enfrontaments bèl·lics que s’han produït al continent europeu al llarg d’aquests últims segles. I el més recent d’un abast mundial.

Jo he visitat, com a turista, les espectaculars restes de runes històriques. La tragèdia s’havia convertit en una glòria petrificada i, al llarg del temps la destrucció havia resultat rendible. I ara he llegit en aquest diari el que explica Adrià Rocha: més de 450 morts en un sisme a la frontera de l’Iraq.

La duresa del sisme ha estat molt notable: 7,3 graus a l’escala de Richter. I m’he quedat pensant que no hi ha cap escala, ni cap quantificació que permeti descriure, no precisar, que marqui la profunditat d’un dolor humà.

Hi ha una agressivitat que no és mesurable. És una questió personal. O com deien els bitllets de tranvia fa molts anys, aquells bitllets avisaven que eren personals i intransferibles.

I si volem anar més enllà, recuperem la notícia dels sisme que s’ha produït. Entre l’Iran i l’Iraq, per reflexionar sobre la violència sísmica. Perquè no ha estat la violència humana la que ha produït el desastre. Ha estat el planeta, el nostre planeta, en el qual vivim amb una dosi notable de confiança.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La terra encara és un ésser viu, com ho demostren uns fets comprovables. Però els científics ens podrien fer saber aproximadament, quan durarà la casa-terra? ¿quan viurà l’últim sisme o el definitiu i grandiós sotrac?

Ara encendré una pipa.