La situació econòmica
La solució són els salaris
El relleu dels estímuls fiscals que ha aplicat el BCE només pot prendre'l el consum de les famílies
zentauroepp41070278 maria titos domingo171124200448
Confesso estar una mica sorprès. Gratament sorprès. Alguna cosa es mou a la Comissió Europea en la seva visió sobre la situació econòmica a la Unió. Segons l’informe de tardor que la Comissió acaba de publicar, la recuperació econòmica es consolida. Tots els països de l’euro tornen a créixer. I el pronòstic per al 2018 és també positiu. És una bona notícia.
No obstant, la sorpresa sorgeix quan es llegeixen els adjectius que l’informe utilitza per qualificar aquest creixement: «incomplet» i «atípic». ¿Per quin motiu? Perquè no ve acompanyat d’un paral·lel creixement dels salaris. «Pobre», «fluix», «feble» creixement salarial. Especialment en els països mediterranis; en particular, Espanya. Cosa que no hauria de sorprendre després de proposar durant anys reformes laborals que inevitablement implicaven contenció, quan no caiguda, de salaris.
¿Per què la Comissió es preocupa ara per l’estancament salarial? Perquè sense la millora salarial la recuperació econòmica difícilment serà sostenible. El motiu és que fins ara el motor principal del creixement ha sigut l’estímul monetari i creditici que el Banc Central Europeu, de la mà de l’italià Mario Draghi, va introduir des del 2015. Des d’aquella data, el BCE, preocupat per les tendències deflacionistes a l’àrea de l’euro, va decidir abandonar l’ortodòxia monetària que havia mantingut fins a aquell moment i va passar a usar instruments no convencionals: la compra directa de deute públic de la zona euro. Això havia sigut anatema anteriorment. Especialment per part germànica. Però és una cosa que el BCE havia de fer si volia ser un banc central com Déu mana, disposat a fer transfusions de crèdit fins on fes falta per reanimar l’economia de l’euro i tornar a una inflació raonable que acabés amb les expectatives depressives.
Molta gent, inclosos experts i responsables polítics, pensa que crear inflació és fàcil. No és cert. Quan existeixen expectatives deflacionistes en els consumidors i inversors, un banc central ha de comportar-se com un alcohòlic empedreït abans que els agents econòmics introdueixin l’expectativa d’inflació en les seves conductes. Tot i els anys que suma injectant grans quantitats de diners cada mes, encara no ho ha aconseguit. La inflació encara està per sota de l’objectiu del 2%.
Però Draghi acaba d’anunciar el principi del final d’aquests estímuls. Encara que serà de forma controlada: menys incentius, però durant més temps. Però aquest anunci planteja la qüestió de què substituirà l’estímul monetari com a motor del creixement. El candidat només pot ser el consum de les famílies. Es podria tornar a fomentar el consum afavorint l’endeutament. Aquesta opció ja es va utilitzar abans de la crisi. I sabem com va acabar la història.
Però aquí és on sorgeix el problema. El consum de les llars està frenat pel pobre comportament dels salaris. S’ha de recordar que el capitalisme funciona amb el consum de les classes mitjanes i treballadores, no amb el dels més rics.
Al cridar l’atenció sobre els salaris, la Comissió Europea ve a sumar-se al que està fent el BCE. Primer demanant l’activisme fiscal-inversor dels governs i de la Comissió. I ara l’activisme salarial. Així, en la reunió del mes de juny el BCE va assenyalar que el principal risc per a l’economia de l’euro és el «sorprenent» comportament dels salaris. La sorpresa està justificada perquè, d’acord amb l’anomenada corba de Philips –un economista britànic de mitjans del segle passat–, quan la desocupació es redueix els salaris tendeixen a augmentar. No obstant, no està passant així a la zona euro.
Però fa tant de temps que estem amb una mentalitat deflacionista dels salaris com a via per a la competitivitat empresarial que ara és difícil fer comprendre la necessitat d’una política de rendes. Probablement la Comissió i els governs hauran de seguir l’exemple del primer ministre del Japó, Shinzo Abe, involucrant-se personalment en les negociacions salarials del seu país.
En tot cas, ¿hi ha marge per a pujades salarials? N’hi ha. En la majoria dels sectors de l’economia espanyola hi ha hagut millores de marges que permeten les millores salarials. Un bon exemple és l’acord aconseguit a les Balears –entre Administració, patronal i sindicats– en el sector hoteler per apujar els salaris de forma gradual en els pròxims anys.
Notícies relacionades
Si volem que la recuperació econòmica europea i espanyola es mantinguin i que, a més, vinguin acompanyades de progrés social, la solució és millorar els salaris.
