Soledat a Tòquio: robots i col·legiales

Els viatges d'Alejandra Andrade (Fuera de cobertura, Cuatro) són molt diferents dels de Samanta Villar. Mentre Samanta busca el sensacionalisme a través d'instituir-se ella mateixa en criatura star system, Alejandra segueix amb més fidelitat el reporterisme clàssic. Aquesta setmana ha estat a Tòquio. La seva ha sigut una mirada interessant. Aquesta ciutat, i la seva àrea metropolitana, acull més de 36 milions d'habitants. Tanta massa humana junta ha provocat una gran soledat individual. Hem vist japonesos de 30, 40, 50 anys, asseguts als bancs de les places parlant amb els seus petits robots portàtils. Els diuen minisukes. Semblen micos petits. Estan dotats de memòria relacional. Com més hi parles, més eixamplen el seu vocabulari. El japonès troba en el seu petit robot el company ideal. Fora de la feina només es relacionen amb ell. No és estrany que la natalitat a Tòquio hagi baixat en picat. Alejandra també ha visitat els maid cafés. Són establiments inquietants. Totes les cambreres van disfressades de col·legiales. Totes han d'aparentar tenir 16 o 17 anys. Es busca en elles la combinació d'infantilisme i servitud. És una relació morbosa i malaltissa. El lema laboral que impera a Tòquio és: «Has de treballar tantes hores com suportis sense morir». Internet està plena de webs que faciliten amics a 5 euros l'hora. Un d'ells va advertir: «No oferim sexe. Som confessors». Proliferen també els neko cafés, llocs que t'ofereixen passar la tarda amb un gat. L'absència de relacions personals sembla que ha generat una societat sorprenent. Aquest treball d'Alejandra inquieta i espanta a la vegada.

LA 'NETÍSSIMA' UN COP MÉS. No deixa de ser sorprenent que, cada vegada que s'aparella amb un nou pollastre, el Deluxe (T-5) la contracti i li munti una pista al circ de la tele durant una o dues hores. Estic parlant de Carmen Martínez Bordiú. Resulta que ha deixat El chata-rrero i ha trobat un nòvio nou, un jove australià anomenat Tim i de professió assessor de meditació i bons aliments. No hi veig l'interès, francament. Aquí el més tremendo és que equivocat que estic. Aquesta llarga sessió amb la netíssima va concitar una notable atenció. Va aconseguir que el Sábado Deluxe mitigués la fuga d'espectadors. ¡Ah! A vegades l'audiència m'espanta. Com els solitaris de Tòquio.