La crisi alemanya, amenaça per a Europa

Les dificultats que està trobant Angela Merkel per posar en marxa el seu quart mandat com a cancellera no són només un assumpte intern d’Alemanya sinó que afecten el conjunt d’una Europa que ha estat molt temps en hores baixes i que just els últims mesos semblava que havia recuperat una mica del vigor perdut. És un mal símptoma que la locomotora germànica passi per dificultats polítiques mai abans conegudes: no hi ha precedents que la falta d’acord per formar una majoria de govern a Berlín amenaci de desembocar en la celebració de noves eleccions pocs mesos després de les del 24 de setembre.

La política alemanya viu avui una situació més pròpia d’Itàlia o Espanya, i la tradicional estabilitat de què han gaudit els governs de Berlín ara sembla impossible. Finalment, també Alemanya ha vist alterat el seu ecosistema de partits, i avui no són viables ni la gran coalició de democristians i socialdemòcrates ni la de democristians, verds i liberals, aquests últims decisiu partit frontissa durant dècades. I la dada més preocupant és l’ascens de la xenòfoba Alternativa per a Alemanya, que si es repetissin les eleccions probablement augmentaria el 12,6% de vots amb què ha entrat en escena al Bundestag. Aquesta irrupció presideix el canvi del paisatge polític germànic, similar al que s’ha registrat en altres països europeus. Hongria, Àustria, Polònia o Eslovàquia han vist créixer els populismes i els autoritarismes fins a extrems impensables fa pocs anys. Però Alemanya és el cor d’Europa, i el que hi passa té un efecte molt important a la resta de països de la Unió Europea.

En aquests moments incerts a Berlín agafa encara més importància el paper de França, presidida des de fa amb prou feines mig any per un jove Emmanuel Macron que s’ha d’enfrontar a grans desafiaments interns, com les reformes llargament ajornades. París i Berlín són els extrems de l’eix al voltant del qual gira Europa, i els seus líders representen (fins i tot amb moltíssims matisos en el cas de Macron) les opcions polítiques centrals a Europa des de fa més de 70 anys. De com superin Merkel i Macron les seves dificultats dependrà que hi pugui haver cert optimisme sobre el futur de la Unió Europea o, al contrari, que s’apoderi dels ciutadans la nostàlgia pel que hauria pogut ser i no ha sigut.