País de misèria

Per un grapat de farina, 15 morts. Per una mica de pa, dones, nens i ancians van trepitjar-se els uns als altres fins a acabar amb la vida dels qui havien caigut primer. No puc imaginar-me una manera més trista de morir, més terrorífica: ofegats, ofegades, gairebé totes dones, en la desesperació, en l’esforç d’estendre les mans per arreplegar una mica d’aliment. ¿Amb quin ímpetu hem de passar els uns damunt dels altres per arribar a provocar més de 15 morts i una trentena de ferits? Això va ser diumenge al matí, en un racó de món anomenat Sidi Boulaalam, a la província d’Essaouira. Un home generós, diuen, repartia cada any menjar al poble i aquesta vegada la seva beneficència ha esdevingut mortal.

No miris enrere, no miris enrere o et convertiràs en estàtua de sal. Ens ho hem dit tants cops els qui procedim de països com el Marroc, sense una guerra visible als ulls del món però amb la guerra ancestral de la supervivència. Ni quan tornàvem de vacances no ens podíem permetre mirar enrere: tants parents, tants coneguts propers amb una acumulació ingent de mancances. El nen criat a base de te amb sucre i pa sucat amb oli, quan n’hi havia, que feia la meitat que el seu cosí criat a Europa. O la dona desesperada per casar-se amb algú que la tragués d’allà tot i els rumors sobre la mort estranya de la primera dona del pretendent, tot i la perspectiva de marxar lluny, ben lluny. O la senyora gran a qui els dolors no li permeten pujar escales, els genolls em maten, i ho ha de fer agafant-se als esgraons amb les mans. ¿Qui s’hi vol quedar, aquí? 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No, de la pobresa no en parlem perquè no podem mirar enrere, si ho fem haurem de pensar en tots aquells que podrien ser carn d’allaus humanes, els qui es van quedar i ens donaven el que no tenien quan els visitàvem a casa seva. La generació dels pares enviava diners als familiars més propers, nosaltres volíem mirar endavant, desfer-nos del pes mort que era una misèria inabastable, que depassa del tot les nostres possibilitats. I vam abraçar la impotència, el què hi vols fer, i vam assumir el discurs imperant entre els autòctons i els emigrats: el Marroc és el Marroc, no s’hi pot fer res. 

Ens vam convèncer que el subdesenvolupament, la pobresa i la falta d’infraestructures de tota mena era un fet natural, voluntat divina per als creients. Un dels països amb més turisme del món, amb una elit que no sembla pas passar gana. Exemple d’estabilitat, em diuen des d’aquí. Una estabilitat construïda damunt la misèria i la repressió de les protestes socials que la denuncien. Però tots tranquils, perquè la seguretat del veí del sud és el més important. Si la gent pot morir-hi per un grapat de farina, no hi fa res, no són més que danys col·laterals.