¿Està 'tocada' Barcelona?

El diumenge 20 d’agost, després de l’atemptat de la Rambla, vaig escriure en aquestes pàgines que Barcelona s’havia de preparar per a un futur menys fàcil. Per la inseguretat que l’atemptat podia generar i perquè ambiciosos objectius com aconseguir l’Agència Europea del Medicament s’havien fet –al mateix temps– més necessaris i més difícils. Sense oblidar la inestabilitat que es podia derivar de l’enfrontament entre el Govern català i el de Madrid i la divisió interna de Catalunya.

En el nou context convenia repensar el govern de l’Ajuntament perquè –vaig dir– «potser l’èxit de la ciutat ens ha permès unes fractures basades més en les idees i els instints bàsics que en els interessos». I preguntava: «¿És lògic que l’Ajuntament, amb 41 regidors, estigui governat només per 11 (15 després de la incorporació de Collboni i del PSC)? ¿No seria millor afrontar aquesta difícil etapa amb un govern majoritari i més fort? L’entrada al govern municipal del PDECat no serà fàcil, perquè toca l’amor propi de comuns i convergents, però podria convenir».

Apuntava que era el moment de primar els interessos de ciutat i afrontar el futur amb la màxima unitat possible, que en el passat va donar bons resultats. Només cal repassar el que va passar amb els Jocs Olímpics del 92, o amb la seu plurianual del Mobile World Congress, èxits en els quals va ser vital la col·laboració entre l’Ajuntament socialista, la Generalitat convergent i el Govern de Madrid. O a la Fira de Barcelona, en el govern dce la qual no participa Madrid però sí –i de manera decisiva– el món empresarial.

En la situació de l’agost –després de l’atemptat i l’amenaça d’inestabilitat política– era prioritari que l’alcaldessa proposés protegir la ciutat, amb la màxima unitat possible, de totes les amenaces. Per a la qual cosa era molt convenient l’ampliació política del govern municipal. Però ni l’alcaldessa Colau ni l’exalcalde Xavier Trias ho van preveure. Devien pensar que unir els dos primers grups municipals –més el PSC, que ja hi era– era tan antinatural com barrejar aigua i oli. El pacte de ciutat de Narcís Serra i Pasqual Maragall amb Juan Antonio Samaranch –president del COI i antic camisa blava– i Carles Ferrer Salat, expresident del Foment i la CEOE, rubricat després per Jordi Pujol, devia ser una cosa adequada per als Jocs Olímpics del 92, no per a l’any 2017.

I ara la declaració simbòlica d’independència del 27 d’octubre, després de l’accidentat referèndum de l’1 d’octubre i les manifestacions massives de signe divers, han elevat al màxim –a un grau molt superior al previsible– la fragilitat de Barcelona.

Les empreses estan traslladant la seva seu social a altres ciutats, cosa que té conseqüències immediates, no encara sobre l’economia catalana, però sí sobre la imatge de la ciutat com a punt segur del món globalitzat. I el consum ha baixat amb força, en bona part com a conseqüència del descens del turisme. La caiguda d’un 7% en l’ocupació hotelera a l’octubre, i d’un 13% en la facturació (cosa que indica un descens dels preus), és una dada puntual que apunta cap a una tendència perillosa. En especial perquè el descens del turisme de congressos (estades en hotels de quatre i cinc estrelles) és més alt i perquè les reserves per a final d’any –reveladores de l’atractiu de la ciutat– han caigut ni més ni menys que un 40%.

I la reacció de l’alcaldessa és decebedora. Expulsar del govern municipal el PSC perquè no s’oposa al 155 no respon al que hauria de ser la seva prioritat: aconseguir la màxima unitat per afrontar la inestabilitat. Greu error, perquè sense 155 o amb 155, amb un resultat electoral el 21-D o amb un altre, Barcelona ha de viure i continuar competint per ser una capital internacional.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

L’objectiu que Barcelona sigui la seu de l’Agència Europea del Medicament, pel qual tant han dit que han batallat la societat civil, l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern de Madrid, avui sembla –llevat miracle– difícil d’aconseguir. Les altres ciutats aspirants diran que el lema de la candidatura –Barcelona is ready– no respon a la realitat.

Però Barcelona no té cap més opció assenyada que plantar cara al mal temps. Els líders municipals, des del veterà Alberto Fernández Díaz a Alfred Bosch, d’ERC, haurien de saber que del seu compromís amb la ciutat –per sobre de contingències polítiques– en depèn el futur. Però sembla que l’alcaldessa –i desgraciadament no només ella– està en una altra longitud d’ona. No és el que els barcelonins es mereixen en aquest moment tan delicat.