LA PLAGA DEL MASCLISME

Sí, jo també

Em va acusar d'haver jugat, de ser una cria, l'orgull no em va deixar plorar i, per descomptat, vaig assumir la meva culpa

2
Es llegeix en minuts
fcasals40943079 opinion  ilustracion  de leonard  beard171114161341

fcasals40943079 opinion ilustracion de leonard beard171114161341

Era en una botiga per comprar-me una bicicleta i el venedor em va dir que m’hauria d’esperar, perquè no podia deixar la botiga sola per anar al magatzem a buscar la bici que volia. I a prop meu, una parella voltava pels passadissos. Llavors, la noia va marxar i vam quedar-nos sols –aquella nit vaig saber que no eren parella, sinó germans–. Aquell home, amb qui vaig xerrar en sortir de la botiga amb la meva bicicleta nova, la primera que em comprava amb els meus diners, no només era atractiu, sinó de classe alta, intel·ligent, galant. Em va preguntar per llibres, li vaig parlar de la meva primera novel·la, que encara no havia publicat. Ens vam donar els telèfons, vam xerrar. Em va convidar a un concert al qual jo volia anar, però al comprar-me la bici no hauria pogut pagar. I quan va arribar el moment decisiu, en què un home traspassa el llindar de respectuós a bestiola, el meu no va ser del tot insuficient. Em va acusar d’haver jugat, de ser una nena. L’orgull no em va deixar plorar. I, per descomptat, vaig assumir la meva la culpa.

El desencant va ser majúscul, perquè m’havia semblat, als 20 anys, una cita encantadora: noia compra bici, noi s’enamora, concert, sopar i seducció. No va ser així. Vaig tornar a casa sentint-me bruta i una fresca. Ara me n’adono: l’assetjament té moltes formes, i algunes són elegants, subtils i encantadores. Però és assetjament igual. Sé que aquestes línies tornaran a despertar en molts homes el que vaig despertar aquella nit: que no tenia dret a negar-m’hi, i que fer-ho em convertia en una meuca.

De tots els assetjaments que he patit al llarg de la meva vida, aquest és el que més em va marcar, precisament perquè no va ser un assetjament amb por, persecució, violència, forcejament. Va ser un assetjament acomodat i, per què no dir-ho, classista. Ell, classe alta. Jo, classe obrera. Ell, d’uns 30 anys. Jo, una estudiant de 20. Ell, home. I jo, és clar, dona. Tots els elements.

Durant molt de temps vaig creure que havia tingut molta mala sort amb els homes. Ara m’adono, amb tots els vostres #MeeToo, que no era una qüestió personal ni, per descomptat, de sort. A les dones ens assetgen, ens violen, ens maten. No és mala sort, té un altre nom però no ens preocupa a tots igual. Cada cop que el teu no, en qualsevol circums-

tància, no val res: no, no és mala sort, i no, no ets culpable de res. Jo no ho vaig ser, ni aquella vegada ni les següents, que van ser més desagradables. Totes, igual de normalitzades. I totes tabú personal.

Notícies relacionades

Fa uns dies, al Parlament Europeu es debatia sobre l’assetjament sexual a les dones. Pràcticament buit, majoria aclaparadora de dones. No és mala sort, no, senyors: són vostès els que tenen alguna mena de poder –més enllà del nostre rebuig, autoestima i germanor– i no hi feu res, obviant que la meitat de la vostra població està patint assetjament a mans de l’altra meitat de la població. Ni jo era massa jove, ni ell tan encantador, ni va ser mala sort, ni he estat culpable cada vegada que m’he sentit incòmoda i m’he negat a continuar. Me too