Les venes obertes de Veneçuela

Ja era un clàssic de la literatura política llatinoamericana, però quan Hugo Chávez li va regalar a Barack Obama un exemplar de Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano, la seva fama va traspassar les fronteres de la regió. Aquesta obra de joventut de l’escriptor uruguaià, que va ser i continua sent un referent per a l’esquerra, és el màxim exponent de l’anomenada «teoria de la dependència»: simplificant, aquella que atribueix la culpa de tots els mals que amenacen el continent a l’acció de tercers, ja fos el colonialisme espanyol o portuguès, primer, o l’imperialisme nord-americà, després.

Qualsevol que hagi vist l’estupenda entrevista de Jordi Évole al president veneçolà, Nicolás Maduro, deu haver constatat que és un fidel seguidor d’aquesta teoria. Tots els problemes del país tenen el seu origen, o el seu agreujament, en la «guerra econòmica» que opositors, empresaris i els EUA lliuren contra Veneçuela des de fa quatre anys. Just els que ell fa que ocupa el poder.

Poc o res deuen haver tingut a veure ell i el seu Govern en una caiguda del PIB entre el 2012 i el 2017 del voltant del 36%, ni en una inflació prevista per al 2017 superior al 700%. La falta d’estalvi i d’inversió després d’un període de boom petroler, i una sèrie de males decisions de política econòmica expliquen en bona mesura aquesta dramàtica situació.

Però el cúmul de males notícies sembla no tenir final per a Maduro. A les sancions imposades pels EUA –per la involució democràtica del règim, sobretot després de la posada en marxa de l’Assemblea Constituent– s’hi ha sumat la incapacitat de l’Estat per assumir els seus compromisos financers. A principis de novembre, Maduro anunciava una reestructuració del deute, amb el fantasma del default flotant en l’aire.

A ningú li interessa, no obstant, la fallida del país; per començar, perquè una part important d’aquest deute està en mans d’inversors internacionals i de fons nord-americans. Caldrà esperar encara unes quantes hores per conèixer el resultat de la reunió entre el Govern veneçolà i els seus creditors, però alguns analistes consideren que l’aposta de Maduro és lligar la flexibilització de les sancions al refinançament del deute, mitigant els danys en tots els camps.

Molt menys semblen importarli a l’hereu de Chávez les sancions aprovades ahir per la Unió Europea: embargament d’armes i de material que pugui ser utilitzat en la repressió interna i (potencials) sancions contra aquells que han comès violacions contra els drets humans.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però mentre inversors i Govern intenten arribar a algun acord, els veneçolans peu seguiran fent cues interminables per aconseguir les provisions més bàsiques. És un insult a la dignitat dels ciutadans del país amb les reserves de petroli més importants del món.