Rajoy i el fantasma de la majoria silenciosa

Aclamat per fi com el gran estrateg que és, exalçat pels mateixos que fa dècades que el caricaturitzen com el típic senyoret de províncies paralitzat davant les complexitats i les urgències de la gran capital, Mariano Rajoy va posar els peus a Barcelona per desenvolupar sense complexos la línia mestra de l’estratègia electoral dels populars davant el 21-D: presentar l’aplicació del 155 com el moment més brillant d’un impecable full de serveis a Espanya i Catalunya, mentre els altres només eren capaços de proveir caos i desconcert.  

Els populars volen abjurar tant del radicalisme i arrogar-se la franquícia del seny que, tal com que els líders sobiranistes han de començar les seves intervencions demanant perdó per haver-se llançat a proclamar que les empreses es pegarien per venir, Rajoy, el Govern i el PP inverteixen el seu bon temps a demanar que tornin a les mateixes empreses que tant van animar a marxar, o a recordar als espanyols que boicotejar productes catalans ja no té gràcia, ni és un acte de patriotisme. 

En un moment de descarnada sinceritat, el president Rajoy va revelar fins al més inconfessable a l’assegurar al candidat Albiol que tenia «tot el recolzament del Govern d’Espanya». Per si algú tenia cap dubte sobre com, al PP, fa temps que han resolt el problema de confondre el partit i el Govern: el millor per a tothom és que ells siguin sempre el Govern i l’interès de l’Estat sempre coincideixi amb l’interès del PP; Catalunya n’és la prova definitiva.

L’endemà que el sobiranisme tornés a omplir de gom a gom sense esforç els carrers de Barcelona, Rajoy va invocar el fantasma d’aquella majoria silenciosa a qui ningú ha vist però de la qual tothom parla, tothom s’apropia i reclama representar. No deixa de resultar simptomàtic que siguin els líders de dos partits de govern amb vocació majoritària, però avui reduïts a competir per ser cinquens o sisens en la carrera electoral, els que més s’arroguen l’incalculable recolzament de grans artefactes retòrics com a substitutiu del suport quantificable d’aquells milions de vots que no tenen.

Necessitat electoral

Notícies relacionades

Rajoy demana a "la majoria silenciosa i silenciada" que es faci sentir el 21-D

Naturgy: no tots els fons són iguals

Rajoy i el PP invoquen la majoria silenciosa i Carles Puigdemont i el PDECat convoquen el poble català. A tots dos els va bé que les eleccions del 21-D es tornin a plantejar com un altre èpic duel entre aquells dos éssers mítics i majestuosos: el poble català davant la majoria silenciosa; només en pot quedar un. Una estratègia que els permet no perdre mai les eleccions i tenir sempre raó perquè sumen a favor seu els que els voten, els que  no voten i els que simplement estan de viatge.

Als dos presidents i als seus partits els urgeix la mateixa necessitat electoral de no perdre. Els antics convergents es juguen la seva supervivència com a organització. Rajoy i el PP no es poden permetre que una dècada d’esforç per rendibilitzar tot el que succeïa a Catalunya acabi resultant el negoci de la seva vida per a Rivera.