ANÀLISI

L'etern dilema

Els problemes del PSOE estan lluny d'acabar-se, ja que si es converteix en clau de dos fronts passat el 21-D, haurà de triar

2
Es llegeix en minuts
undefined40478071 barcelona 09 10 2017  pol tica   acte pol tic del psc amb pe171110180010

undefined40478071 barcelona 09 10 2017 pol tica acte pol tic del psc amb pe171110180010 / ELISENDA PONS

«Susana, posa ordre!», cridava un ciutadà aquest dissabte a l’entrada del Comitè Federal del PSOE. «Estem ordenats», responia la presidenta de la Junta d’Andalusia i rival de Pedro Sánchez. I sí, certament estan més ordenats que fa mesos. El líder dels socialistes ha hagut d’afrontar un escenari complicadíssim. Va ser reelegit en primàries amb la promesa de donar sempre la veu a la militància i, sobretot, amb la promesa d’allunyar-se del PP. Va arribar a perdre l’escó, amb l’objectiu de no facilitar la investidura de Rajoy. No obstant, el primer que es va trobar just a l’estrenar el càrrec va ser una tessitura endimoniada: unir-se a la dreta en la defensa de l’Estat o adoptar una postura més pròxima a l’equilibrisme impossible de Podem. Tan impossible que s’ha saldat amb aparatoses purgues internes.  

Sánchez va recolzar el PP en l’aplicació de l’article 155 sense consultar la militància, però acompanyat aquesta vegada per totes les estructures del PSOE. Que difícil fer-se aquesta foto en un moment així. Hi va haver tensions en la negociació, però Sánchez va al·legar que no tenia una altra alternativa davant la il·legalitat comesa pels partits independentistes. És veritat que durant la posada en marxa del 155, Sánchez ha mantingut un perfil baix, discret, però suficient per remarcar que un partit de Govern, un cop Rajoy i Puigdemont van demostrar la seva incapacitat per desencallar la situació, tenia poc espai on situar-se. 

La lluita de la desigualtat

Pedro Sánchez ha dit al Comitè Federal que no vol «una Espanya desigual». I precisament el combat de la desigualtat hauria de ser sempre una bandera de l’esquerra. El nacionalisme és desigual i desqualificar com a «feixistes» els que no recolzen la secessió, com hem vist aquests dies amb Serrat, Sabina i tants altres, equival com a mínim a dir que els no independentistes són tots de dretes. Home, de dretes ho és el PDECat i de molt dretes ho són alguns dels socis que s’ha buscat Carles Puigdemont aquests dies a Brussel·les. 

Notícies relacionades

Els problemes del PSOE, no obstant, estan lluny d’acabar-se. El líder del PSC, Miquel Iceta, ha dit que «un front amb PP i Ciutadans ni té possibilitats ni és la solució». Sosté que caldrà buscar la transversalitat. Ja veurem en què es tradueix això després de les eleccions del 21 de desembre. Perquè si els socialistes es converteixen en clau de dos fronts, hauran de triar. I tan complicat els pot resultar explicar un pacte amb el PP que un, per exemple, amb ERC. 

Tinc poques esperances que les urnes permetin el desbloqueig polític. Si ens atenim al que va passar al Parlament espanyol, i sempre que no hi hagi moviments bruscos de cintura, el PSC crearà greus problemes interns si pacta amb els independentistes i els Comuns no voldran cap pacte que inclogui Ciutadans. Pot ser que el 21-D l’aritmètica ens porti del Govern cessat al govern impossible. De diàleg de sords una mica sí que en sabem.