Al contraatac

¿On eres?

Només era un nen quan una tarda tornava a casa i, al passar al costat d'una motxilla, li va clavar un cop de peu. ETA havia col·locat una bomba dins

2
Es llegeix en minuts
 

  / ARXIU / FERRAN NADEU

Hi ha amors invencibles. Que traspassen fins i tot la vida després de la mort. Amors com el de la Pilar amb el Javi. Ella era allà quan tot va començar a anar malament. Quan va saber que el Javi s’havia enganxat a la maleïda heroïna amb només 14 anys. Aquesta mare hi era també quan semblava que allò tenia solució. I quan es va adonar que no podia fer res. Que el seu Javi i tants altres eren zombis deambulant pel seu humil barri de Madrid quan la droga va començar a entrar al nostre país als anys 80.

La Isabel també va viure aquells anys amb angoixa des de Còrdova. Als seus setanta i tants recorda els dies de lluita contra el franquisme a la presó. I mira les seves netes grans amb dolçor mentre explica com va ser la seva condemna pel Tribunal d’Ordre Públic per defensar les seves idees. Com l’Antoni, que encara al 79 era considerat un perill social per ser gai. Anys abans, quan era un nen li havia explicat a la seva mare que li agradaven els nois, i ella, pensant-se que l’havia de curar, l’hi va explicar a una monja amiga de la família. Aquella dona va fer que el detinguessin. Va passar un temps a la presó a la seva València natal i van haver de passar dècades fins que es convertís en el primer homosexual indemnitzat per l’Estat per aquell calvari.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La Victòria va néixer el 1984. Va ser la primera nena proveta del nostre país. Els seus pares, Ricard i Dolors, no podien tenir fills. Es van posar en mans de l’equip mèdic de l’Institut Universitari Dexeus de Barcelona i es va obrar el miracle laic. Anna Veiga, biòloga i experta en reproducció assistida, era allà quan la Victòria va néixer. I explica com aquells plors de vida van regalar a moltes altres parelles una esperança mèdica inèdita al nostre país fins llavors.

Una motxilla criminal

Notícies relacionades

En aquells dies, i lluny d’aquell lloc, l’Alberto es recuperava de les terribles ferides provocades per ETA el 1982. Només era un nen quan una tarda d’aquell estiu tornava a casa i, al passar pel costat d’una motxilla, li va clavar un cop amb el peu. La banda terrorista havia col·locat una bomba a dins. Va perdre una cama, l’audició i la vista d’un ull. Quan la seva mare va sentir l’explosió des de casa, a Errenteria, no es podia imaginar que es tractava del seu Alberto. Però de seguida van anar a buscar-la. Va passar nits i dies enganxada al llit de l’hospital. Ella era allà quan van haver d’explicar-li que no tornaria a caminar com tots els altres nens. Malgrat el dolor, la mare va construir un relat ple de bellesa llegint-li L’illa del tresor. Avui l’Alberto és un home adult. I ha tancat ferides i ha obert un camí de dignitat allunyat de l’odi i del rancor. 

Alberto, Pilar, Antoni, Victòria, Isabel…, tantes dones i homes que han construït el nostre país en aquestes quatre dècades tan recents i tan llunyanes. I tu…, ¿on eres llavors?