Balfour, una carta entre lords

Podem referir-nos a la declaració Balfour com «la carta que va sacsejar el Pròxim Orient», i d’això ja fa cent anys, però la seva càrrega destructiva segueix intacta. Primer, els fets: el 2 de novembre de 1917 un ministre del Govern Britànic de sa Majestat, lord Balfour, envia una carta, un tros de paper, a lord Rothschild, líder de la comunitat jueva britànica, perquè la faci arribar a la Federació Jueva de la Gran Bretanya. Com es pot veure, correspondència privada entre ciutadans britànics, amb molt títol de lord pel mig.

En segon lloc, el contingut: la carta, de menys de 70 paraules, afirma que «el Govern de sa Majestat veu favorablement l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina» i afegeix «amb el benentès que res d’això pugui causar perjudici als drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina». Extraordinari, no es tracta d’un tractat internacional, d’un tractat bilateral entre estats, de cap text jurídic vinculant des del punt de vista del dret internacional: es tracta d’una carta entre ciutadans britànics. I fa promeses que afecten de ple un territori i els seus habitants, que no són súbdits de l’Imperi britànic. Palestina no era una colònia britànica, era part de l’Imperi otomà, i estem en plena guerra mundial, molt lluny encara dels pactes posteriors inclosos al Tractat de Versalles.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els actuals estats àrabs del Pròxim Orient, Líban, Síria, Iraq, Jordània, no existien com a tals, eren tots súbdits del califa d’Istanbul. La responsabilitat de la Gran Bretanya seguirà, permetrà la immigració jueva en els 20 anys que van del 1918 al 1938, no facilitarà la creació d’un Estat palestí a diferència del que passarà amb Síria, Iraq i els restants nous estats àrabs. I després, el 1946, el nou Govern britànic sorgit de les urnes, davant el nivell de violència a què s’havia arribat a la zona, se’n rentarà les mans, dirà que el problema és de la Organització de les Nacions Unides (aleshores fundada recentment), i abandonarà aquell territori i els seus habitants a la seva sort.

La resta és ben coneguda: el Pla de Partició de les Nacions Unides de novembre de 1947 es vota a l’Assemblea General, es decideix la partició del territori en dues parts, una palestina i una jueva. Després les guerres de 1948, 1956, 1967, 1973, 1982, 2006, dues intifades i una reguera de mort fins avui. Evidentment, el conflicte en la seva versió actual no es resoldrà tornant una vegada i una altra a la declaració Balfour. Un opina que la gravetat del paper del Regne Unit és recurrent des del 1917 fins al Pla de Partició del 1947, i ningú pot ser optimista mentre Israel en la seva versió actual segueixi tenint l’incondicional favor dels Estats Units sigui qui sigui el president. I just ahir, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va ser rebut oficialment a Londres per la senyora May ¿De què devien parlar?