El temps també demana llibertat

El moment exacte del canvi d’hora s’ha produït quan jo ja estava dormint. Encara que el meu historial de noctàmbul és llarg, perquè el vaig iniciar de jove. D’una banda, les hores nocturnes d’estudi, de l’altra, les trobades amb algun amic que practicava, com jo, l’exploració lliure dels postsopars.

Però hauré de corregir-me: més que noctàmbul jo era noctòfil, un amant de les hores alliberades d’obligacions.

He de dir que no he conegut nits amargues, o potser és més cert que alguna mena d’instint me les ha fet oblidar. Perquè la nit té per a mi, com per a altres còmplices, alguna mena de bruixeria, de desarrelament alliberador. Els poetes més sentenciosos i dramàtics han parlat de la «negra nit». D’acord, una nit pot ser fosca, però negra...

   

Potser sí en un absolut desert, i sense estrelles. Jo he vist centenars de nits al llarg dels meus viatges a peu i mai m’he sentit agredit per una foscor. En canvi, a vegades sí que m'he sentit ferit per la lluminositat.

Però m’he extraviat, ja em perdonaran, perquè havia començat a parlar del temps, com a  conseqüència del canvi horari. 

Jo sempre he estat noctàmbul. ¿Quants milers de pàgines he escrit de nit? Quan era jove escrivia sovint en un cafè que estava a prop de casa. Ara continuo anant a dormir tard i he aconseguit mantenir una bona relació amb el pas del temps.

És cert que el senyor Temps té amb mi bastanta paciència. «Mira el rellotge, ¿no veus que ja és molt tard?». El temps i jo som dos amants que pacten. «Ja n’hi ha prou, ¿oi? No, una mica més».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Henri Bordeaux va escriure: «Si afinem l’oïda podrem sentir la caiguda del no-res en els nostres instants». Té raó, però jo no sóc partidari d’escoltar les veritats que desanimen.

M’agrada algunes vegades tenir la sensació de perdre el temps. És un acte de llibertat contra una dictadura.