Bombers piròmans

Estupefacció: sent conscient que la gran majoria de les promeses de la Generalitat no eren assolibles, he de confessar que la realitat m’ha superat una vegada més. Saben la meva posició sobre els esdeveniments de Catalunya, i fins a quin punt l’agressivitat del Partit Popular respecte de l’Estatut, el seu empetitiment a les Corts, la sentència del Tribunal Constitucional i l’absència de propostes de Mariano Rajoy tenen una enorme responsabilitat en el que ha passat. Sent tot això cert, no ho és menys que la gestió del Govern català ha sigut decebedora.

El relat independentista s’ha basat en quatre idees força. Primer, donat el drenatge fiscal que Espanya fa dels recursos de Catalunya, amb la independència milloraria el nostre nivell de vida immediatament: una transició econòmica sense costos obriria una etapa de prosperitat que situaria Catalunya com la Dinamarca del sud. Segon, la nova república continuaria a la Unió Europea i, per tant, el seu sistema financer estaria protegit pel paraigua del Banc Central Europeu, i el sector públic, pel del MEDE. Tercer, seria reconeguda pels principals estats del món i, en particular, pels de la Unió Europea. Finalment, les estructures d’Estat estarien a punt el dia de la proclamació republicana. ¿Què ha quedat de tota aquesta argumentació? 

 

En l’àmbit econòmic, en primer lloc, el que ha passat i l’absència de resposta del Govern manifesta una insòlita ingenuïtat o un simple engany: sembla increïble no preveure la fugida d’empreses i bancs, la pèrdua de confiança o la frenada de la inversió. Segon, en relacions exteriors, era fals postular que ens mantindríem a la Unió Europea i l’euro: per a qui hi volgués veure, les advertències sobre aquesta impossibilitat eren clares. Com evidents eren les desastroses conseqüències d’una ruptura unilateral que ens hauria separat de la protecció europea. Tercer, engany en el relat que la comunitat internacional acceptaria impàvida l’enfonsament d’Espanya i el naixement de la nova república. ¿Algú s’ho va creure? ¿Es podia raonablement esperar que els Estats Units, aliats d’Espanya des dels acords amb el general Franco dels anys 50, posarien en risc les seves bases? Finalment, ara és evident que postular que les estructures d’Estat estarien preparades el dia D era simple mentida.

¿Quin és el comú denominador d’aquesta argumentació? Sent generosos, i acceptant el que afirmava dimarts l’exconseller Santi Vila, reflecteix una monumental ingenuïtat. Amb menys benevolència, expressa un cínic engany al qual han contribuït poderosament les opinions de professionals de prestigi, recolzant aquestes falses veritats. Ara, quan s’ha començat a reconèixer que la independència no era possible, se’ls hauria de preguntar què és el que ha canviat. En tot cas, apareixen com els bombers piròmans del procés.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A la llum del que ha passat, hi ha lloc per a dues interpretacions. Per un costat, la de la ingenuïtat, que no dubto que hagi existit. Si això és cert, diu molt poc a favor de la dirigència independentista: si hi ha alguna cosa pitjor que la incompetència dels governants és que es creguin la seva pròpia propaganda. Per l’altre, la del cinisme electoral: un té la profunda sospita que, més que de la independència, del que realment s’ha estat discutint des del 2012 ha sigut sobre resultats electorals. És a dir, una vegada la pols de la impossible república s’assentés, quin partit emergiria com l’eix central del país. Però, en suma, i sigui quina sigui la valoració de les motivacions en presència, el resultat final d’aquest cregut o impostat somni postulava una independència sense costos. Un discurs assumit per molts, espantats per l’incert futur que generen la globalització i el canvi tècnic. Però que fos acceptat per milions, no li confereix més versemblança.

Després de la batalla, el paisatge és desolador. Per a mi, el defineixen la tristesa, la inquietud i la desesperança. Tristesa, perquè veig la meva Catalunya, aquella societat meritocràtica, oberta i mestissa del pujolisme, separada per una creixent fossa, que ofereix una cara del meu país que no hauria cregut mai que veuria. Inquietud, pel nostre futur econòmic, a curt i a mitjà termini, perquè les eleccions deixaran Catalunya com està i, donada la posició de Madrid, els pròxims anys no seran gaire diferents. Desesperança, perquè la situació en què ens trobem suggereix dificultats creixents per tornar a una nova normalitat que permeti recuperar una reputació molt malmesa. Tristesa, inquietud, desesperança. Bona nit. I bona sort. A tots.