ELS VAIVENS DEL PROCÉS

Estimats guionistes:

¿Us imagineu que tot això no és res més que el somni de Puigdemont? Per a molts seria una estafa, per a altres potser un alleujament

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40757018 barcelona 31 10 2017 politica seguimiento de la rueda de pre171031130408

zentauroepp40757018 barcelona 31 10 2017 politica seguimiento de la rueda de pre171031130408 / FERRAN NADEU

Que vagi per endavant les meves més sinceres felicitacions per l’èxit sense precedents de les anteriors temporades del que s’ha convertit en el serial preferit de tot el país. No era fàcil convertir un producte –a priori tan local– en un esdeveniment d’interès general. Tot i així i suposo que per la necessitat d’«aguantar l’empenta» d’un producte que funciona bé, aquesta última temporada l’argument ha caigut en picat i m’he permès analitzar-ne les possibles causes.

Per començar, hi ha un problema evident amb el personatge protagonista de la trama: el president deposat (sento el possible espòiler). La qüestió és que ha perdut força i carisma en l’última setmana i els espectadors ja no empatitzen amb ell. En un dels últims capítols vau decidir mostrar-lo com un polític amb dubtes i pors, però al veure que els seguidors més fidels no eren partidaris d’aquest sentimentalisme, vau optar per tornar-lo a la seva zona de confort habitual. Crec que va ser un error no seguir explorant aquesta línia d’acció. 

  

  Tampoc acabo d’entendre la forma com s’estan desdibuixant els personatges secundaris, amb prou feines apareixen en els últims capítols, i quan ho fan, només és per donar la rèplica al nostre protagonista. Compartir el pes dels esdeveniments entre diversos personatges no hauria desgastat tant el principal i hauria repartit fílies i fòbies. Ja se sap que en una sèrie s’ha de tenir un personatge preferit i un d’odiat.

Pel que fa a aquests últims, els dolents, han deixat de ser-ho tant. S’han  mostrat diligents i astuts, han guanyat seguidors entre els espectadors i aliats entre personatges indecisos d’anteriors temporades. 

Però si hi ha una cosa que resulta desconcertant és la mala utilització que heu fet del Macguffin. El terme el va inventar Hitchcock i fa referència a l’excusa argumental que motiva els personatges i el desenvolupament de la història però que no té rellevància per si mateix: «En històries de rufians sempre és un collaret i en històries d’espies sempre són els documents». En la història que ens ocupa, el Macguffin és claríssimament la independència. ¿Com és possible que s’hagi aconseguit abans d’acabar la sèrie? ¿Què és el que a partir d’ara motivarà els protagonistes? Francament, és un error de principiant que ens ha deixat sense l’al·licient principal i que us ha obligat a arrissar tant l’argument que ha acabat perdent credibilitat. 

Notícies relacionades

 Això explicaria els rumors que apunten que treballeu urgentment en un 'spin-off' de la sèrie amb un nou protagonista: un exconseller moderat que ha deixat d’encaixar en l’argument actual.

Arribats a aquest punt, el que és millor és trobar un final digne. El final acabarà marcant l’èxit o el fracàs de tots els capítols anteriors. Encara no hem pogut oblidar finals desastrosos com el de 'Perdidos' i no ens recuperarem mai de l’escena final de 'Los Serrano'. ¿Us imagineu que tot això no és res més que el somni de Puigdemont? Per a molts seria una estafa, per a altres potser un alleujament.