Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte no s'ha fos

Els independentistes de Casamance i potser també la gent de Sine-Saloum, el refugi senegalès del solidari diputat Llach, ja ho sabien perquè coneixen el conte que els vaig explicar fa 15 dies. Per travessar el riu de la llibertat nacional o et quedes xop fins a les celles a les fredes aigües de la revolta o utilitzes la barcassa constitucional. El procés no podia acabar bé perquè era falsa la via del somriure desobedient, els tuits graciosos i la legalitat paral·lela. De totes maneres, la idea de l'estat propi seguirà viva, perquè és atractiva i potent, encara que la seva materialització hagi d'exigir una paciència descomunal o una gosadia èpica. Els dirigents de l'independentisme no reunien cap d'aquestes virtuts. L'article 155, sospitós d'inconstitucionalitat, ha sigut acceptat sense remei, fins i tot per Carme Forcadell i Carles Puigdemont.

El Govern català va ser cessat, el Parlament dissolt, les eleccions autonòmiques van ser convocades des de Madrid i els partits del procés participaran en els comicis, encara que públicament seguiran en el seu núvol republicà. No hi va haver miracle, les aigües no es van obrir i Catalunya està atrapada en un malson. Vet aquí un gat, vet aquí un gos.  El balanç en el món real és desolador: el carrer dividit, les empreses en fuga, els governants electes processats, fins i tot per una imaginària rebel·lió, i l'administració intervinguda per uns quants subsecretaris. S'intueix que per als fidels el més frustrant és el descobriment de tanta improvisació, el desconcert dels seus líders i la seva retirada en tota regla. Les coses poden empitjorar. El conte encara no s'ha fos, la nova versió serà més fantasiosa que l'anterior: la república invisible serà reafirmada per unes eleccions autonòmiques.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La contradicció és monumental. Acceptar 'de facto' una legalitat denunciada per il·legítima, pretenent consolidar una il·legalitat que seguirà sent il·legal el 22 de desembre, no sembla la millor manera d'enfrontar una llarga negociació política com l'exigida pel conflicte català. L'argument és trampós i atractiu, però no precisament per a un tractat de ciència política o un manual de dret constitucional.

Un plantejament retòric de l'independentisme sustentat en la negació del fracàs infon poca esperança de futur. Hi ha un estat de dret malmès pels excessos que fins i tot dirigit per un governant mediocre com Rajoy és perfectament capaç de frustrar un intent de desobediència tan il·lusori com ha sigut el procés. Repetir la jugada seria un regal a l'unitarisme immobilista del PP. Seria imperdonable desaprofitar l'ocasió de reorientar l'estratègia cap a la negociació real, cap a una reforma constitucional que obri les portes a un nou pacte territorial en què lluitar per un verdader reconeixement nacional. Quan se superi la perplexitat col·lectiva pel que s'ha viscut, hauríem d'emprendre la reconstrucció dels ponts interiors i exteriors sense oblidar Saint-Exupéry: "Caminant en línia recta, un no pot arribar gaire lluny".