El tren és un món d'històries

La meva editora m’ha fet arribar un llibret que m’enviava Enric Ticó, president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.És un recull d’anècdotes viscudes pels agents de les estacions, que s’han trobat amb les situacions més diverses i inesperades. Com haver d’ajudar una senyora que se li havia travat la cremallera de la jaqueta.

Recolliré alguns fets curiosos. Com el de la dona que pregunta: «¿Les dones maquinistes van només fins a Sarrià-Tibidabo o les deixeu anar fins a Terrassa i Sabadell?». I aquest altre: «Quan faltaven tres minuts perquè passés l’últim tren en direcció Manresa va baixar un noi a preguntar-me si podia demanar al maquinista que s’esperés cinc minuts fins que arribés el seu cosí». O bé aquest altre: «Una clienta em va demanar que el tren passés més tard perquè havia d’anar al lavabo...». Un diàleg surrealista. El viatger diu: «Bon dia. Volia un bitllet». «¿On va?», li pregunten. Resposta: «¿I a vostè què li importa».

«A un senyor gran li vaig dir que ja no hi havia taquilles en aquella estació i que havia de demanar el bitllet a la màquina groga. El bon home es va adreçar a la màquina i li va dir: ‘Vull anar a Plaça Catalunya’».

Acabo les referències amb un fet que em sembla trist i tendre a la vegada. L’agent d’una estació informa una clienta que per comprar bitllet ha de tocar la màquina de venda de tiquets. I aleshores la senyora acaricia la carcassa...

Tot això passa als ferrocarrils i al que en diem metro, una paraula que és l’escurçament de metròpoli, «ciutat principal d’un territori».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Les xarxes de metro ja tenen, en alguns països, centenars de quilòmetres. ¡Quina extraordinària visió dels cucs de terra!

Penso que sense la possibilitat del transport subterrani una part de Barcelona podria quedar col·lapsada.