Realitat i ficció

S’han posat a parlar de les dues legitimitats com si existissin de veritat i a un costat hi fossin els nostàlgics grisos que viuen el 1978, i a un altre, els llibertaris en color que faran avançar la Història, com si poguessin coexistir dos parlaments i dues realitats. Potser la divisió és una altra, entre realitat i ficció. Hi havia llàgrimes d’emoció al Parlament la tarda en què es va declarar la independència i n’hi havia entre els que van córrer a Sant Jaume per cridar «Salut i República». Hi havia llàgrimes d’emoció i eren sinceres, però quasi no quedaven veritats. Ningú reconeix la república unilateral d’una part dels catalans (47% dels vots) proclamada amb una proposta de resolució. Tant era que mig hemicicle estigués buit, que hi hagués llàgrimes d’emoció també a l’altra part, que no existís un sol poble o que la declaració resultés d’un referèndum que no va tenir censos ni autoritat electoral. Tant era, perquè l’objectiu era tenir el que es va prometre encara que fos només una resolució, un paper. Ni tan sols una foto. La imatge històrica es va limitar a la barana del Parlament i, a falta de balcó, les càmeres es van posar a enfocar les banderes per si arriaven l’espanyola. Tot el procés per a un paper, com admeten els dirigents sobiranistes en les seves converses privades, sempre d’amagat. Va resultar que la independència era més que un article a 'The New York Times'.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

S’han posat a parlar de les dues legitimitats perquè resulta més fàcil partir el món en dos trossos i insinuar que qui discrepa és perquè, en el fons, secunda fins i tot les càrregues policials. Però la realitat és complexa. L’independentisme és una aspiració legítima que es va disparar per la sensació que Espanya no escoltava i la constatació que hi havia qui buscava humiliar Catalunya. Hi ha, de fet, qui ho busca encara a l’empara de l’article 155. El 80% dels catalans volien votar i aquella reivindicació va ser incompresa; però aquesta no és la manera. Aprofitar la frustració i fiar-ho tot al fet que un conflicte cridi l’atenció del món suposa una estratègia temerària: no es pot atiar el caos i després voler controlar-lo.

Amb l’argument independentista que no hi ha una altra manera de fer s’han conculcat tots els drets per intentar imposar una república que no demana la majoria, perquè es va confondre interessadament voler votar amb voler marxar. Ara, cada vegada que es pregunta pel preu d’aquesta imposició i totes les seves vulneracions es respon que no hi ha una altra manera, que l’única sortida és el conflicte d’un poble no contra altres pobles sinó contra si mateix. Tot el procés per un paper i la retirada d’una bandera. S’ha confós la realitat amb la ficció, l’èpica amb la frustració. Esperar que el carrer s’agiti no sembla la via política de qui clama per la pau i el civisme. Menys quan està oberta la via per la qual sempre es va dir que la gent es podria expressar i comptar, que són les eleccions.