La república desconstruïda

El sobiranisme constitueix una república divendres al migdia i se’n va de cap de setmana. Festes de Sant Narcís de Girona, jardineria a Sant Vicenç dels Horts, rovellons de tardor; tants entreteniments i tant diversos no admeten distraccions polítiques. Catalunya és un país creatiu disposat sempre a innovar. De la truita desconstruïda de Ferran Adrià a la república que només existeix en els cors.

Pot ser que en les pròximes hores tinguem notícies dels comitès de defensa de la república, de l’ANC, d’Òmnium, dels pròcers de la fase final del procés que van dissenyar escenaris de resistència al carrer, talls de carreteres i manteniment de l’activitat del Govern i del Parlament digués el que digués el BOE. Potser. Però ni que fos així, el cert és que des de divendres ha passat prou temps per considerar encertat afirmar que la república, com el rei en el conte de Hans Christian Andersen, va despullat. Nu. En pilotes, vaja.

Divendres a la nit vam veure Mariano Rajoy dissoldre el Parlament, cessar el Govern i anunciar eleccions. Dissabte ens vam llevar amb la destitució del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. La jornada va continuar amb la retirada efectiva dels escortes als consellers. El famós 155 fent el seu treball, vaja. I mentrestant, a la trinxera sobiranista una compareixença de Carles Puigdemont demanant paciència i perspectiva i un article d’Oriol Junqueras explicant com són de difícils les coses. Res més. Bé, sí, a les xarxes socials l’enginy, el voluntarisme i la inexperiència de sempre convertint la victòria del Girona contra el Reial Madrid en una metàfora de la victòria de la República Catalana contra el Regne d’Espanya.

Va sent hora de provar amb la veritat. La república és només un gest perquè tota l’estratègia de l’independentisme es basa a acabar forçant la negociació amb l’Estat. La unilateralitat és el punt final d’aquest camí que tot ho fia a anar doblant l’aposta. Falta per executar el tram final: col·lapse al carrer, vaga general, la tardor catalana, el Maidan. Sembla, segons els senyals del cap de setmana, que el tram final del pla ja no compta amb gaires partidaris. Esperem que així sigui pel bé de tothom, independentistes, unionistes i migpensionistes.

El debat va a estar molt aviat en les eleccions que ha convocat Mariano Rajoy i que hauria pogut convocar Carles Puigdemont si l’independentisme institucional no fosel pitjor carceller de si mateix. ¿Què han de fer els partits sobiranistes? ¿Presentar-s’hi i reconèixer que la república no és tal república? ¿No presentar-s’hi i córrer el risc de quedar fora de les institucions per continuar exercint de «legítim Govern» des de fora d’una Generalitat en mans d’aquells que sí que reconeixen el poder de l’Estat? ¿Fer veure que les eleccions que ha convocat Mariano Rajoy són en realitat uns comicis convocats pel mateix sobiranisme només que afegint-li l’adjectiu de constituents perquè segueixi rodant la piloteta del relat?

Continua sent hora de provar amb la veritat. Seran unes eleccions autonòmiques en què l’independentisme tornarà a tenir l’oportunitat de provar les seves forces i demostrar que pot superar la seva millor marca del 2015, establerta en 72 diputats i el 48% dels vots. Més que suficient per fer de la independència el primer tema de l’agenda política, però no per avalar la unilateralitat.

El PDECat i ERC s’hi presentaran amb tota seguretat. Farien bé les dues formacions de preguntar-se si valia la pena deixar en mans de l’Estat les institucions catalanes per proclamar una república que no és res i si això no els obliga també a interpel·lar els seus dirigents i representants sobre quins costos i quins beneficis han tingut les seves decisions. Ja ho saben, en política, com en la vida, quan els primers són superiors als segons s’exigeixen responsabilitats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I per continuar provant amb la veritat, estaria bé que en els seus programes fossin tan ambiciosos com desitgin ser-ho, però que afegeixin a l’amaniment de promeses una dosi de realisme sense el qual ni la política ni la societat catalana podran escapar del seu laberint. N’hi hauria prou que sabessin desfer-se dels grillons del tenim pressa i acceptessin la impossibilitat de la drecera mentre els números en les eleccions siguin els que han sigut fins ara De fet, n’hi hauria prou  que la distància entre el que diuen en privat i el que diuen en públic s’escurcés, si no del tot sí prou perquè no acabin sent discursos contraris. H

Periodista.