Anàlisi
La DUI o la il·lusió del poder
El PDECat i ERC no poden rebutjar el 21-D, sota pena d'espatllar definitivament el que queda del seu projecte
El llibre que va escriure Yasmina Reza després d’haver seguit el 2007 tota la campanya presidencial de Nicolas Sarkozy ('L’aube le soir ou la nuit') acaba amb una reflexió sobre el poder. L’escriptora francesa transcriu una frase que li havia dit Patrick Devedjian, un polític sarkozysta d’origen armeni. «El poder és com l’horitzó, com més s’acosta, més s’allunya». El poder, en efecte, és moltes vegades una il·lusió.
Traslladada la reflexió a Catalunya, només entenent el poder com una il·lusió es poden arribar a comprendre –i tot i així és difícil– les escenes d’emoció i eufòria viscudes pels independentistes al Parlament després que una Cambra semibuida, sense la presència de l’oposició, aprovés la declaració d’independència amb 70 vots (secrets) sobre 135.
El moviment independentista està basat en la il·lusió, en la seva doble accepció, la de desitjar alguna cosa amb esperança i fervor i la d’estar allunyat de la realitat. Però, és clar, la realitat acaba imposant-se, cosa que obliga no a canviar el discurs, però sí a adaptar-lo. Abans, les empreses no se n’anirien; ara, no té importància o se’n van per pressions del Govern de Rajoy o ja tornaran. Abans, la UE i el món sencer reconeixerien la independència; ara, ja se sap que els estats no es mouen amb rapidesa, però a poc a poc ho faran, i es comencen a difondre noms de països que es preparen per abordar el reconeixement: Eslovènia, Lituània, Finlàndia i ¡¡¡l’Argentina!!! Ara serà la desestabilització de l’euro eñ que obligarà la mediació internacional. I així tot.
Ara es tracta també de donar la culpa a Rajoy del que no va fer Puigdemont, convocar les eleccions autonòmiques que haurien evitat l’article 155. Però l’argument va quedar desmentit l’endemà quan Rajoy va convocar les eleccions per al primer dia possible, el 21 de desembre. Sense comptar que el president de la Generalitat va demanar coses que Rajoy no podia concedir (s’ha esmentat la llibertat dels Jordis, la frenada dels fiscals, la retirada de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil). Aquest relat sosté que Rajoy va perdre l’oportunitat de dividir l’independentisme. Una altra fal·làcia, perquè n’hi va haver prou amb els dubtes de Puigdemont per trencar la unitat secessionista mitjançant dimissions de diputats, insults a les xarxes i la deslleialtat d’ERC, que va amenaçar d’abandonar el Govern.
La jugada intel·ligent de Rajoy de convocar eleccions –aquest cop no va ser gens previsible– ha descol·locat fins a tal punt l’independentisme que ara s’ha de centrar a debatre si concorre o no el 21-D i com. La «oposició democràtica» que Puigdemont va demanar dissabte des de Girona és tant un reconeixement de la derrota com una il·lusió perquè el poder ja no resideix en els discursos, sinó que la seva absència s’expressa en la falta de firma per als decrets i en la retirada de l’escorta als consellers.
D’aquí al 21-D hi pot haver actes de resistència, perquè l’independentisme militant és inassequible al desànim, però sembla evident que el PDECat i ERC no poden renunciar a presentar-se a les eleccions sota pena d’espatllar definitivament el que queda del seu projecte.
PDECat Govern Eleccions Catalunya Parlament ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Govern Independència de Catalunya Article 155 de la Constitució Declaració unilateral d'independència (DUI)
