I enmig de tot això, la Gürtel

Primer, la incertesa i, ara, el vertigen de calibrar la malaptesa suïcida de la DUI des del caire del precipici. Una setmana d’infart en què, per darrere del fum i el soroll, han passat desapercebuts, gairebé en sordina, altres assumptes de gran profunditat. Diguem que al PP li ha vingut de meravella que el desafiament independentista hagi coincidit en el temps amb la recta final del judici contra la trama Gürtel. Encara que, ben mirat, cada vegada són menys creïbles les casualitats.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Dimecres passat, la fiscal anticorrupció Concepción Sabadell va exposar a l’Audiència Nacional el seu al·legat final després de vuit anys d’investigació, un any i escaig de judici, no poques traves i un sumari d’un milió de folis. No ve de nou l’assumpte, és clar. Se sabia de les bosses de Louis Vuitton, dels vestits, del casori de la filla d’Aznar, dels viatges a Eurodisney. Semblava diàfana l’existència de la caixa b que controlava Luis el Cabrón. Es tenien indicis fundats aquí i allà, però, analitzada en el seu conjunt, produeix calfreds la trama delictiva creada per Francisco Correa per aconseguir contractes a canvi de comissions milionàries. La fiscal ho ha dit ben clar: «Els acusats van atemptar contra l’Estat de dret i la seva actuació resultarà de molt costosa reparació social». Aterridor. Una altra envestida contra els pilars de la democràcia de la qual, malgrat tot, no sembla tan oportú parlar.

Si som generosos, hem perdut cinc anys amb el procés i l’estratègia descerebrada del xoc de trens, un lustre que es podria haver aprofitat per carregar contra la corrupció, lluitar contra l’atur estructural, atenuar l’esquerda cada vegada més palpable de la desigualtat. També, a desenvolupar una política forestal que hagués pal·liat l’infern de Galícia. En realitat, un metafòric article 155, l’efecte regenerador que se suposa que té, s’hauria d’aplicar al conjunt de la casa comuna, perquè bona part del desafecte català ve precisament d’allà, de la desídia i de la podridura que hi ha als fonaments. H