El que sobra i el que falta

Quan s’analitzi amb perspectiva això del procés, aquesta etapa de finals d’octubre ofereix material per a una llista del que ha sobrat i el que ha faltat en la política dels seus protagonistes. Abans que res han sobrat 'jornades històriques'. Això ha sigut un neguit, i des de l’última Diada fins avui l’acceleració ha sigut espectacular. El divendres 27, en concret, va ser la jornada històrica amb més intramoments històrics que recordem en 12 hores. Per una vegada que al final volia ser el dia històric de veritat, el de la proclamació de la independència, a mi em va enganxar a l’AVE anant cap a Madrid, ja és mala sort.

Confusió i sentit de l'ètica i de l'estètica

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Ha sobrat el mal ús deliberat d’algunes paraules i expressions, però si se n’ha de subratllar una entre totes és sens dubte «mandat democràtic». Cada vegada que algú -periodista, opinador o ciutadà corrent- plantejava algun dubte, la resposta era: «És que tenim un mandat democràtic». Per això el 6 i el 7 de setembre han passat a la història de la vergonya de JxS, la CUP i la senyora Forcadell com el màxim de la vulneració de la dignitat del Parlament de Catalunya en la seva totalitat. I no hi havia tal mandat democràtic suficient, ho miris per on ho miris, per fer el que van arribar a fer. Per això al final hi ha eleccions, convocades pel senyor Rajoy, que d’una passada ha traslladat tots els dilemes i contradiccions al camp independentista. Ha sobrat confusió, i un estrany sentit de l’ètica i, posats a fer, sentit de l’estètica. Un president posposant diversos cops en un sol dia la seva compareixença anunciada, canviant el lloc de la cita, els horaris, per acabar l’endemà fent-ne una altra en diferit (és a dir, gravada i enllaunada) mentre el seu jo real apareixia dinant amb uns amics a Girona... Això va ser de pel·lícula. Un alt càrrec afirmant per telèfon –conversa intervinguda legalment per un jutge– que per a la independència econòmicament «no tenim res, però si ho diem estem morts», tampoc està malament a la llista de coses amagades.

Sun Tzu, Mao i Clausewitz, clàssics no tinguts en compte 

I què ha faltat? Per començar, una mica més d’estratègia temporal. No s’entenia, des de fa dos anys, que l’únic no negociable, inamovible, és que l’1-O seria l’1-O i punt. Ha faltat no haver anat reconeixent en temps real que la comunitat internacional no hi era ni vindria, i que si aquesta era la palanca salvadora de tots els altres dèficits, l’estratègia entrava en fallada total. Ha faltat un discurs de comunicació menys lineal, repetitiu i sense matisos. D’això s’han queixat diversos corresponsals estrangers: «Tots els meus interlocutors independentistes em diuen el mateix amb les mateixes paraules». I alhora eludeixen les preguntes que no els agraden. Això de la fuga d’empreses i bancs és il·lustratiu a aquest respecte. Al final ha faltat haver tingut en compte el que els clàssics –de Sun Tzu a Mao Zedong passant per Clausewitz– ens van dir sobre la diferència entre estratègia i tàctica, entre guerra de posicions i guerra de moviments, i entre informació i propaganda.