Les Àfriques sempre perden

3
Es llegeix en minuts

No existeix l’Àfrica, sí que existeixen les Àfriques. Les podríem definir pels punts cardinals, les costes enfront de l’interior, pels seus colonitzadors, les seves primeres matèries o les malalties oblidades. De totes les classificacions n’hi ha una essencial: l’estigma que separa els que van patir esclavitud dels que no la van patir. Aquella plaga va afectar 15 milions de persones durant 400 anys. Va ser una doble catàstrofe, humanitària i econòmica. Va deixar empremtes psicològiques que es transmeten de pares a fills, com la falta de confiança en les seves possibilitats. La segona catàstrofe és la sida; afecta més de 25 milions de subsaharians.

Julius Nyerere, pare de la independència de Tanzània i un dels tres líders africans més valorats (amb Kwame Nkrumah i Nelson Mandela), va dir: «No som pobres perquè siguem maldestres, sinó perquè hem sigut sistemàticament explotats durant segles». El periodista polonès Ryszard Kapuciski, autor d’Eben, Un dia més de vida L’emperador, els seus llibres africans, deia que el continent va passar d’un ÀfricaOptimisme, després de les independències els 60, a un enorme pessimisme. A començaments del segle XXI va començar l’ÀfricaRealisme.

La descolonització va deixar ètnies repartides en diversos països o tribus rivals al mateix Estat. França es va endur de Guinea Conakry fins i tot els endolls dels telèfons en despit pel referèndum que va aprovar la independència. Els colonitzadors només van saquejar, no van formar una nova elit ni van deixar enrere milers d’universitaris capaços de dirigir els seus països. La República Democràtica de Congo avui té els mateixos quilòmetres de carreteres asfaltades que quan es va independitzar de Bèlgica, el rei Leopold de la qual va ser un dels grans genocides de la història de la humanitat.

Presa fàcil

Presa fàcilAquestes Àfriques amb estats fràgils van ser presa fàcil per a les empreses de les potències colonitzadores. Una multinacional podia organitzar una guerrilla per derrocar un govern i posar-ne un altre que li concedís les explotacions de les seves riqueses. Una companyia de diamants va contractar mercenaris sud-africans per protegir els seus diamants, avui dits  de sang, a Sierra Leone. També hi ha un coltan de sang que recobreix les bateries dels nostres mòbils. Països com Ghana han fet un recorregut extraordinari per sortir de la pobresa més profunda. Altres com Costa d’Ivori, el Senegal, Tanzània i Etiòpia creixeran aquest any per sobre del 6 i 7%, impulsats per la inversió pública. Són dades del Banc Mundial, però sota aquest llustre es manté una enorme pobresa.

Els països que funcionen són menys susceptibles d’atraure franquícies d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIS). El problema està en els dits estats fallits, o l’estructura social dels quals es va ensorrar a la guerra, com Mali. Nigèria és el més habitat i el segon productor de petroli de l’Àfrica negra rere Angola, però ha sigut incapaç de desenvolupar un Estat eficaç. A les multinacionals els va bé un Govern feble.

El relat de les Àfriques és imposat, ve de fora: guerres, fam, pobresa extrema, sida, catàstrofes naturals, violacions, nens soldats. A més de la nostra responsabilitat en els seus mals (juntament amb molts dels seus dirigents), aquests estereotips invisibilitzen les Àfriques que construeixen i creen. L’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie va pronunciar el juliol del 2009 una conferència titulada «El perill de la història única». Els la recomano.

Discurs del colonitzador

Notícies relacionades

Discurs del colonitzadorQuan sent la paraula «pobre» el nostre cervell hi afegeix valoracions, «incapaç», «sense cultura», tot allò de què es queixava Nyerere. Hem comprat el discurs del colonitzador. Chimamanda ens parla d’un nen que es diu Fidé i de la seva sorpresa al descobrir que la seva família, tot i ser molt pobres, fabricava cistells. Vivim en un món injust dominat per la història única del Primer Món. Nosaltres decidim quines guerres són importants, quins atemptats es mereixen especials a les nostres televisions com si els gairebé 300 morts de Mogadiscio no estiguessin a l’altura dels de París, Londres o Barcelona.

En aquest món egoprimermundista, l’Àfrica perd. No sabem res dels seus tres països més pobres, República Centreafricana, Burundi i Malawi, més enllà de les adopcions de Madonna. Si ens preocupa tant el terrorisme a l’Àfrica, vigilin la penetració del wahhabisme saudita a molts països, de com els imams exportats per Riad han creat el magma ideològic del qual neixen els Boko Haram. Però abans hauríem de deixar de vendre armes als saudites, negoci multimilionari. No demanin ètica on campen els comissionistes irresponsables.