LA CLAU

Presidents, parlin

La solució està en mans de Rajoy i Puigdemont: aixecar el telèfon i pitjar el fre abans d'estimbar-nos a tots. Tots dos hi tenen poc a guanyar i molt a perdre

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40690794 sant jaume171026143614

zentauroepp40690794 sant jaume171026143614

Reconeixíem dimecres en aquest mateix espai la tasca sorda dels emissaris i mediadors que s’estan deixant la pell per evitar tant una declaració unilateral d’independència (DUI), il·legítima perquè no té un mandat democràtic homologable, com la suspensió parcial o total de l’autonomia catalana. Alguns són polítics en actiu, com el dimissionari Santi Vila, la presidenta del Congrés, Ana Pastor, el socialista Miquel Iceta o, amb particular protagonisme, el lehendakari Iñigo Urkullu, acceptat com a mediador per Mariano Rajoy Carles Puigdemont. Altres són empresaris i intel·lectuals que de bona fe han intercedit entre els dos governs per conjurar el desastre.

Van ser aquests bons oficis els que, a primera hora del matí de dijous, van impulsar el president de la Generalitat a anunciar als seus consellers, a Junts pel Sí i a la CUP la seva determinació de convocar eleccions autonòmiques i dissoldre el Parlament per evitar la intervenció de les institucions catalanes per part de l’Estat. Una decisió responsable i valenta, perquè l’enfrontava amb els seus socis de govern i amb les entitats sobiranistes, que no van trigar a promoure les protestes mentre l’infern de les xarxes socials el sotmetia al conegut linxament. Durant unes hores va anteposar l’interès del país, de tot el país, al full de ruta sobiranista.

És de suposar que, per fer un pas de tanta transcendència com aquest, Puigdemont havia obtingut a través d’Urkullu les garanties que demanava. En particular, el compromís de Rajoy que, convocades les eleccions en el marc constitucional i enterrada la declaració d’independència, quedarien sense efecte les mesures coercitives que tramita el Senat a l’empara de l’article 155 de la Constitució. Bé perquè al final la Cambra alta no les acabés aprovant, bé perquè el Consell de Ministres renunciés a implementar-les. Hi podia haver serrells pendents, res transcendental. En cas contrari, Puigdemont hauria actuat amb precipitació.  

Només la pressió dels aliats i de l’independentisme radical explica la posterior rectificació del president, que va tancar la porta electoral i va obrir la unilateral. I que, si no rectifica una altra vegada, abocarà Catalunya a la pèrdua de llibertats col·lectives, el desgovern, el conflicte i la ruïna econòmica. Com pitjor, pitjor.

Ponts trencats

El recurs a intermediaris batega al cor del desastre en curs, perquè acredita que al més alt nivell els ponts del diàleg estan trencats. Tret que hi hagi un miracle, el Govern del PP adoptarà ben aviat dures iniciatives que suscitaran una intensa resposta social a Catalunya. No és segur que l’Estat estigui capacitat per agafar plenament el control de la Generalitat. Puigdemont i Rajoy, els dos antagonistes, hi tenen molt a perdre i poc a guanyar.

Notícies relacionades

Hi ha, per tant, incentius per a l’acord in extremis, però a aquestes altures és imprescindible que els dos presidents aixequin el telèfon i acordin pitjar el fre abans d’estimbar-nos a tots. 

Presidents, compleixin el seu deure i parlin.