¿Hi surto jo?

Tinc una jove amiga que abans de fer-nos amigues es va enamorar de mi. Estava entestada que en el meu següent llibre sortís una història d’amor entre dones, i sempre afegia: «Perquè, és clar, per escriure sobre això hauràs de provar-ho». Prèviament, entre rialles i llàgrimes, la meva amiga, que és tan dramàtica i exagerada com jo, m’havia fet prometre-li que si alguna vegada decidia tenir una història amb una dona, ella seria l’elegida. Ara som amigues, la llum que tenien els seus ulls al veure’m quan ens vam conèixer ha desaparegut i ja només la veig (sovint, és molt enamoradissa) quan em parla de les seves noves conquistes.

I hi ha un senyor gran al bar on vaig a esmorzar que l’altre dia se’m va acostar i, després de dir-me que estava preocupat perquè feia dies que no em veia, em va preguntar per la meva pròxima novel·la i, recolzant les dues mans sobre la taula (ell estava dret, jo asseguda) amb gest de propietari (té els gestos dels homes que han sigut o s’han cregut amos de massa coses), em va dir amb candor: «Perquè imagina que en la teva pròxima novel·la la protagonista s’enamora d’un home de 80 anys…». És just l’edat que té ell. Li vaig somriure. Adoro els insensats i els imprudents. I, com a bon home de negocis acostumat a manejar números, va afegir: «Perquè, Milena, no et creguis que és el mateix enamorar-se d’un home de 80 anys que de dos de 40, no té res a veure».

I la setmana passada, al restaurant del barri, el propietari, un home de la meva edat, divertit i molt llest, em va preguntar també per la novel·la. Cada vegada em sorprèn una mica el seu interès, ja que ell mateix em va explicar que el meu anterior llibre no li havia interessat i que no havia aconseguit acabar-lo, però sempre agraeixo que la gent que em cau bé es preocupi per les meves coses.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Li vaig tornar a dir que la novel·la anava lenta, que estava una mica bloquejada, que la vida gairebé sempre em resultava més apassionant que gairebé qualsevol cosa que pogués escriure i que per escriure alguna cosa genial (i també alguna cosa mediocre) s’havia de deixar de viure durant un temps. Em va escoltar amb un tedi evident, i al final de la meva explicació, em va dir: «Ja, ja, però ¿en la teva nova novel·la hi surto jo?». Ens vam posar a riure tots dos.

Vull sortir en la teva vida

¿Hi surto jo? ¿Hi surto jo? ¿Hi surto jo? Jo vull sortir en la teva història. Vull ser vist més enllà (moltíssim més enllà) de la meva vida quotidiana. Vull que parlis dels meus ulls, de com els tanco, de la meva generositat. Vull que retratis, perquè sé que la veus, la meva grandesa enmig de la nostra misèria. Vull que m’expliquis. Vull que facis caure la màscara i que diguis: «Això és l’essencial, això és el que importa». Vull sortir en la teva novel·la. Però sobretot, vull sortir en la teva vida. Encara que després no la llegeixi.