Evitar reincidir en l'error històric de 1934

¿S’imaginen que el Santander i el BBVA traguessin d’Espanya la seva seu social per aconseguir sobreviure? L’escàndol seria hipermajúscul. Impossible que el ministre Guindos digués que no era greu perquè no se n’anaven a Frankfurt sinó a Lima i Buenos Aires, països de parla castellana. És el que ha passat amb la marxa de CaixaBank i el Sabadell a València i Alacant per la por d’estalviadors i mercats a una possible declaració d’independència. I han seguit 1.500 empreses que donen feina a una cinquena part de la força de treball. Afirmar que el canvi de seu no tindrà greus efectes a mitjà termini és de descerebrats. I les reserves hoteleres estan baixant, igual que el consum de les famílies. El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, home prudent, creu que el creixement caurà en el quart trimestre a gairebé la meitat del previst (del 0,8 al 0,5%). I afegeix que el mal ja està fet però que és susceptible d’empitjorar i que «són els polítics els que ens han ficat en aquesta situació quan l’economia estava en plena recuperació».

Però Junqueras xiula i el president Puigdemont segueix esfullant la margarida quan tot el teixit econòmic productiu li demana a crits que no declari la independència i convoqui eleccions per evitar la intervenció de l’autonomia. Fins i tot l’exconseller Andreu Mas-Colell, tan solvent economista com independentista, confessa a Jordi Basté que «ni la Generalitat ni el poble estan en condicions de fer viable la independència». Ni cas. Puigdemont i el seu entorn no escolten ni els consellers Santi Vila (Empresa) i Carles Mundó (Justícia i d’ERC) que adverteixen que per evitar la suspensió de l’autogovern (després de la llei de desconnexió del 7 de setembre) cal anar a eleccions. En cas contrari, demà el xoc de trens pot ser tan estrepitós com calamitós.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La DUI i el 155 serien un doble tsunami per a la convivència catalana. La intervenció de la Generalitat generaria molta conflictivitat i obriria negatius interrogants de futur. Les institucions –perjudicades– s’acabarien restituint perquè en el marc europeu sempre acaba havent-hi eleccions. Recuperar la convivència social seria més difícil. I superar l’estrall econòmic i d’imatge que ja es nota (paralització d’inversions i de reserves) molt més lent i dur. Les seus socials que ja se n’han anat –compte amb la Seat– serà difícil que tornin. Ho ha deixat clar el conseller delegat de CaixaBank. I perilla la imatge de Barcelona com a ciutat pròspera i oberta. L’Agència Europea del Medicament ja és impossible i la continuïtat del Mobile World Congres una incògnita.

Saber història

El 1934 el president Companys es va sublevar contra la República perquè tres polítics de la CEDA (partit similar al PP) van entrar al Govern central. La Generalitat –temps de guerra a banda– no es va recuperar fins al 1977. Catalunya ha de saber història i no reincidir en el disbarat del 1934. Alguns diran que és el discurs de la por. Els que fa poc predicaven que seríem l’Holanda del sud.