Repte sobiranista

'Game over'...

Aquest dissabte d'octubre s'ha acabat la partida i el Govern ha comunicat que temporalment desconnecta la màquinal del videojoc

2
Es llegeix en minuts
'Game over'...

Sergio Barrenechea (EFE)

No m’han agradat mai els videojocs, però durant l’adolescència em vaig autoconvèncer –com de tantes altres coses– que m’entusiasmaven. ¿Com volíeu que no m’agradessin si tothom hi jugava? Tothom, es reduïa al meu grup d’amics, l’únic món que m’entenia i que jo volia entendre, en l’adolescència no hi ha  res més que això: la teva tribu, els teus amics, el teu món. Com en els anys 80 encara s’estilava sortir al carrer a jugar,  allà estava jo, al saló recreatiu, intentant que no em matessin o almenys que ho fessin en una pantalla difícil, perquè la meva derrota fos acceptada per la tribu.

En aquella època hi havia un joc de lluita molt popular, 'Street Figther'. Durant la partida, una barra a la part superior de la pantalla anava pujant o baixant en funció de si donaves més mastegots dels que rebies. Si l’indicador es posava de color vermell, mal senyal: estaves a punt de perdre una vida. Si era l’última, només et quedava mirar al voltant i introduir 25 pessetes més dissimuladament per tornar a començar, com si no hagués passat res. Una petita ruïna a canvi de la gran recompensa de pertànyer a un grup. Una criaturada, pròpia de l’edat.

Passar pantalles

Durant la interminable etapa processista s’ha parlat molt de pantalles de videojocs, de passar-les, de tornar-hi, fins i tot de superar les més difícils fent alguns trucs (els trucs no deixen de ser trampes que ens salven temporalment de la derrota). El Govern català s’ha vestit d’adolescent amb necessitat de ser estimat i acceptat per la seva tribu. És l’única forma d’entendre que hagin jugat una partida rere una altra intentant arribar a la pantalla final amb vides, encara que sigui amb l’última. És una criaturada, en aquest cas impròpia de l’edat.

Algú els hauria d’haver dit que en el millor dels casos aquest final no és més que una música d’orguenet atrotinat i la possibilitat de posar el teu nom o inicials en el número u del rècord perquè tots els que juguin després ho vegin. ¡Ai escriure el teu nom… això és el que era realment addictiu!

Notícies relacionades

Malgrat tot, aquest dissabte d’octubre s’ha acabat la partida. El Govern d’Espanya, propietari d’aquest coi de videojoc que tanta addicció ha causat entre els independentistes, els ha comunicat que se’l queda, que temporalment deconnecten la màquina per evitar temptacions i recaigudes. Carles Puigdemont, i tots els que conformen el seu món, ja no hi poden jugar més. Càstig, injust i desmesurat per a ells que no han fet res. Els tenen mania. ¿Us sona?

Al president ara només li queda  acceptar que no li queden ni vides ni monedes, i que els pocs trucs que encara no ha posat en pràctica poden arruïnar les altres vides, les de veritat, les nostres. La seva barra d’energia és vermella i està en mínims. Solament el seu sentit de la responsabilitat la podria recarregar i tenyir-la tímidament de verd. President Puigdemont, convoqui eleccions, l’hi demanem els que no volíem jugar. Encara té una vida extra, jugui-la bé, se li acaba divendres que ve. No ens porti a tots al game over.