Antoni Sànchez: "L'Observatori Fabra m'ha donat la vida"

Entre els 220 edificis que avui obren les seves portes, en  la festa de l’arquitectura que celebra la 48h Open House Barcelona, hi ha l’Observatori Fabra, el deliciós pavelló astronòmic de Vallvidrera construït el 1904 amb diners de Camil Fabra, el primer marquès d’Alella. Serà un dia de tràfec que alterarà el ritme d’Antoni Sànchez (Sant Cugat del Vallès, 1955), el conserge, i la seva fidel gossa Gruñi, els dos habitants regulars d’aquest espai fora del temps.

–Està molt sol aquí a dalt, vostè.

–¡N’estic encantat!

–¿Ermità?

–Jo era fuster. Tenia empresa i, durant el boom de la rehabilitació d’edificis a Barcelona, treballava a palades. Entre els meus clients hi havia Manuel Condeminas, el cònsol honorari de Malàisia; la Trasmediterránea, actors com Sílvia Munt i Marta Angelat. No parava. Cremava dos paquets de tabac, atenia dos mòbils i un fix.

–Estrès salvatge.

–Un estiu vaig notar que em faltava l’aire, però no hi vaig donar importància. Al cap d’un any vaig saber que havia tingut un infart. Em van fer un doble bypass a la Vall d’Hebron i em van aplicar cinc descàrregues per retornar-me a aquest costat. O m’acomiadava del ritme de vida o ell m’acomiadava a mi. La feina de conserge em va semblar apropiada.

–¿I va trobar aquí el seu lloc al món?

–Esperi. Em vaig posar en una empresa de seguretat i el primer destí va ser el cementiri de Collserola, en l’època en què hi havia vandalisme. Vaig estar en diversos llocs més i l’estiu de fa 10 anys em van enviar de guàrdia a l’Observatori durant els sopars amb estrelles que organitzen.

–¿Se’n va enamorar?

–Em va fascinar la tranquil·litat. I vaig demanar quedar-m’hi. Ho vaig aconseguir gràcies al doctor Josep Maria Codina, que llavors era el director. Tots els que som aquí –els astrònoms, els meteoròlegs, la meva dona, que és l’encarregada de la neteja– som una família.

–Bé, hi ha cuina, biblioteca, menjador, auditori, cambra de fumar.

–Gabriel Campos, el primer conserge que hi va haver, i la seva família van viure aquí. Jo em mudaria sense dubtar-ho. L’Observatori m’ha donat la vida. Si no fos aquí, no seria.

–És un lloc fora del temps. 

–A mi m’agrada perquè, a vegades, em fa la sensació que torno a la meva joventut.

–¿Mira al cel més que a terra?

–El que passa allà a sota a penes si ho veig per la tele. Prefereixo les estrelles fugaces. 

–¿Es posa al telescopi?

–Només miro pel telescopi quan m’ho deixa fer l’astrònom, Antonio Bernal.

–Per cert, ¿ha vist vostè la pel·lícula Noche en el museo?

–Sí. A vegades jo també parlo amb els retrats de Camil Fabra i de Silvino Thos, el primer president de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts, quan passo per la sala modernista.

–¿Algun fantasma?

–No, però a partir de la mitjanit se senten sorolls, pum, pam, i no és el vent. No tinc cap por.

–Buf. ¿Què fa normalment?

–Entro a les quatre de la tarda i surto a mitjanit. Soc una mica el responsable de tot. Tanco finestres i portes, vigilo l’exterior amb les càmeres i, sobretot, restauro peces al meu petit taller.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

–Treu els seus antics talents.

–He restaurat el moble de l’anemòmetre, els calaixos de la biblioteca, i ara estic treballant en el marc d’un retrat del marquès d’Alella, perquè aviat vindrà de visita el seu besnet.