El rei va despullat

En la pel·lícula El setè segell de Bergman hi ha una escena en què un personatge diu: «Per més vegades que giris sobre tu mateix, al final el cul sempre el tens al darrere». Dubto que Rajoy o Santamaría valorin l’obra del cineasta suec, però segur que no els faria cap mal conèixer-la. Podrien entendre que aplicar la plantilla basca a la societat catalana és garantia de fracàs. I això és exactament el que els poders de l’Estat estan fent amb tossuderia digna de millor causa.

El greu error d’apreciació d’Aznar i la FAES sobre la societat catalana ja es va produir en el tombant de segle. I a partir del 2006, Rajoy ha aplicat el principi d’intentar humiliar Catalunya per obtenir i mantenir l’hegemonia a Espanya. Fins ara li ha anat prou bé. Però tot té un límit. No és acceptable que el mateix polític que va trencar el pacte constitucional a Catalunya entre el 2006 i el 2010 ara recorri a la retòrica buida del seny i la legalitat constitucional. Ni el més sofisticat transformisme fa passar un piròman per un bomber.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

«Per més vegades que giris sobre tu mateix, al final el cul sempre el tens al darrere». No hi pot haver cap diàleg per redefinir la situació de la relació entre Catalunya i Espanya que no parteixi de tres condicions: la primera, el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític; la segona, la rectificació del cop a l’ordre constitucional culminat el 2010, i la tercera, la reversió immediata de les mesures repressives aplicades a càrrecs públics i líders de la societat civil. Però això no passarà ni en el somnis més humits dels més conspicus partidaris de terceres vies. Amb Sánchez fent de penós camàlic de Rajoy i Rivera fent de nou Lerroux encantat d’haver-se conegut, el govern del Partit Popular ja ha decidit prémer el botó de l’article 155. Cap sorpresa. De fet, la detenció de Sànchez i Cuixart instigada per la fiscalia ja ha estat tota una declaració d’intencions. Tot estava ben planificat i programat, i els excitats plumífers de la premsa dinàstica espanyola ja fa setmanes que saliven davant la magnitud del festí repressiu. El clima mediàtic madrileny recorda una mica la situació de falsa eufòria creada abans de la guerra de Cuba. Ells sabran.

Amb la intervenció de l’autogovern i la declaració formal de la independència, entrem en un nou cicle repressiu amb conseqüències que són difícils de preveure. Sabem, però, que per a la Unió Europea el límit a la repressió no són els drets humans, sinó l’estabilitat de l’euro i la gestió del deute del Regne d’Espanya. També que la política de la por aplicada a la societat catalana és un bumerang en termes polítics i un tret al peu en termes econòmics. Sabotejar l’economia catalana és provocar la fallida de l’economia espanyola. Temps al temps. El vent de cua que ha afavorit el creixement econòmic dels darrers anys té data de caducitat. Per altra banda, arrenglerant-se amb estudiat entusiasme amb l’«a por ellos», el rei Felip VI s’ha posat a l’alçada del seu besavi Alfons XIII. Vinculant la seva sort a la de Rajoy, ha perdut tot marge. No és àrbitre, és part. Ell i el règim del 78 es passegen despullats.