Tots els focs, el foc

Els gallecs li han plantat cara a les flames galleda a galleda, com qui empetiteix un transatlàntic que s'enfonsa amb un got de 'chupito'

2
Es llegeix en minuts
fcasals40589342 galicia2171018202052

fcasals40589342 galicia2171018202052 / Brais Lorenzo

Un fum em porta a un altre fum, el del cigarret del meu pare apostat a l’escala de pedra d’A Espiñeira, a la costa de Lugo. A vegades m’enviava a comprar tabac al bar i (tota pregunta em sonava allà a endevinalla) el de la barra remugava:

 –¿Del normal o de l’altre? 

L’altre, és clar, era de contraban, gestionat pels señores do fume. I un detall així alimentava la visió pel·liculera que jo, un barceloní entre empollon i curiós, tenia del lloc. Galícia, dic, em semblava una cosa així com el Far West: més a l’oest d’Europa no es pot viure, és ple de cantines i els paisans desenfunden amb més rapidesa que Wild Bill Hickock (però la cartera i per convidar; són genuïnament generosos). 

Ja llavors m’agradaven Siniestro Total: allà em cantaven «era una chica muy mona, que vivía en Barcelona» i aquí «Miña terra galega». I ja llavors sanava les meves crisis asmàtiques amb bafs d’eucaliptus que emanaven d’olles col·locades als peus del llit per l’àvia Placeres o la tia Maruxa, encara que llavors no sabia que eren aquelles fulles solució a la meva malaltia i problema per a la salut del lloc: aquells arbres que creixen com coets i que donen diner Cofidis (ràpid i tòxic) estaven aniquilant la riquesa plural de la muntanya. Eren elles, també, les que sempre conjugaven verbs traduint del gallec, així que utilitzaven el pretèrit indefinit per a qualsevol cosa que acabés de succeir: «¿t’has fet mal?» era «¿te mancaste?» i, d’alguna manera, aquest temps verbal ajudava a pensar que tot allò dolent que passa, va passar.

Notícies relacionades

 Però això no va passar, encara passa, perquè tots els focs són el mateix foc. Si explico tot això (aquesta Galícia rural i idealitzada que és la meva, encara que n’hi ha d’altres) és perquè s’entengui la meva ràbia i es disculpi l’orgull desacomplexat i ferotge que sento per aquestes cadenes humanes que amb les seves mans, eczematoses o endurides o tendres, li plantaven cara al foc aquests dies galleda a galleda, com qui empetiteix un transatlàntic que s’enfonsa amb un got de chupito. Una cadena humana que jo connecto amb aquells estius en què apanyàvem patates (les nostres una setmana, les d’altres familiars o veïns la següent), en una espècie d’economia col·laborativa que té molt a veure amb la decència i molt poc amb les apps d’emprenedors amb postgrau. Això fan, cadenes humanes, i en tornen a fer encara que cridessin al seu dia que Nunca Mais, descuidats per polítics que sempre han governat estràbicament, amb un ull a Madrid, i que han fet molta campanya i poca política amb la desgràcia del foc. Dit d’una altra manera: «Mexan por nós e hai que dicir que chove». O ens cremen i s’ha de dir que ens cremem. Els incendis gallecs ja no es poden analitzar més amb els codis del cine de catàstrofes (terrorisme a l’aeroport, huracà a la costa, tsunami a la ciutat), sinó amb el de detectius: aquí hi ha víctimes, perquè hi ha culpables (i no em refereixo únicament als que empunyen encenedors).

Galícia em recorda avui Castroforte de Baralla, aquell poble de La saga fuga de JB, l’al·lucinant novel·la de Gonzalo Torrente Ballester, que s’eleva dels seus fonaments quan tots els del poble es preocupen per alguna cosa a la vegada, que està tan envoltat de boira que no surt als mapes ni el tenen en compte a l’Administració.