No perdre el nord

¿Provoquen que la indignació de la gent es transformi en violència al carrer? ¿Busquen que milers de ciutadans, que són un exemple per al món de civisme, organització, fermesa i alegria, perdin l’oremus? ¿Amb la presó contra els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, intenten que la comunitat internacional no forci el diàleg i la mediació? 

Confesso amb tristesa que en la interlocutòria de la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, hi trobo una lògica antiga, que creia esborrada d’un país que estimo, Espanya. El delicte, una altra paraula en blanc i negre, sedició: alçar-se públicament i de manera tumultuosa per (...) impedir per la força (...) el lliure exercici de les funcions d’una autoritat.  La jutge es refereix als dies 20 i 21 de setembre passat, quan la Guàrdia Civil va detenir alts càrrecs del Govern, i va irrompre en conselleries, institucions de la Generalitat i naus per intentar desmantellar els preparatius del referèndum.

¡I és clar que, com recull la jutgessa, aquells dies la gent, massivament, es va mobilitzar per protegir els seus governants i les seves institucions! ¡I és clar que volien aturar la Guàrdia Civil! ¡Que Sánchez i Cuixart intentessin negociar amb la policia espanyola sembla lògic! Defensaven una idea política, que sigui la majoria la que decideixi el futur del país.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Vam creure que l’Estat maldava per ser escrupolosament democràtic, i que vivíem en la lògica de la pluralitat política i ideològica. Ens vam equivocar. La vena dels ulls ensangonada ens va caure del tot el dia 1 d’octubre. No hi ha cap llei, cap dret fonamental, internacional o humà, cap tractat, res per sobre de la idea de la unitat d’Espanya. No és un posicionament polític. Per a molts dels que la defensen és una obcecació que els atorga identitat. 

Quan tot això va començar, una persona clau en la Transició va contestar-me: impossible no ho és, però els sobiranistes han de saber que patiran molt de temps i que hauran de tenir una fermesa i una perseverança inimaginables. Sovint hi penso.