LA CULTURA I EL COMPORTAMENT HUMÀ

Guerra i violència, ¿als gens?

Ni l'una ni l'altra tenen sentit en comunitats on no hi ha diferenciació social ni propietat privada

4
Es llegeix en minuts
ilu-guerra-violencia-no-genes-alta-francina-cortes-11-10-2017

ilu-guerra-violencia-no-genes-alta-francina-cortes-11-10-2017

Els humans som una colla de primats culturals. Bona part del nostre comportament és après; naixem amb un disc dur, el cervell, pràcticament buit i a mesura que creixem adquirim informació de l’ambient i dels éssers que ens envolten: la cultura. Ara bé, també ens regim per instints; per la informació que està codificada als gens.

Fins aquí cap problema si no fos perquè, mentre atribuïm a la cultura els èxits més elevats de la humanitat –ciència, filosofia, literatura, pintura...– tenim el lleig costum de justificar els nostres actes més sòrdids afirmant que es tracta d’una cosa inevitable, instintiva; una cosa que és als nostres gens des de la gènesi biològica de la saga humana.

La violència organitzada 
no està als nostres gens
sinó que, juntament amb
la bellesa de la Venus del
Milo o l'enginy de Darwin,
forma part de la nostra cultura

Instint i sadisme

Recorrem a les escenes inicials de la pel·lícula 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick. Un petit homínid africà –un primitiu ancestre de l’ésser humà– descobreix com pot utilitzar un os, a manera de porra, per matar altres animals de forma sanguinària; l’expressió de la seva cara, mentre colpeja el tapir al ritme dels timbals d’Així va parlar  Zaratustra, denota un sadisme extrem;  el mateix que veiem, a continuació, quan en una bassa el seu grup topa amb una altra banda homínida.

Fins a aquell moment els grups rivals s’havien disputat l’aigua i el territori amb vocalitzacions i gestos, però, aquesta vegada, amb l’ajuda de la seva porra, Moon-Watcher agredeix un oponent fins a matar-lo. Finalment, l’arma homicida és llançada a l’aire mentre el primitiu os es transforma en una nau espacial. Un futur en què els homínids han evolucionat: són Homo sapiens. La mateixa espècie que, quan inventa una computadora intel·ligent i parlant –HAL–, al transferir-li informació sobre la conducta humana, sense saber-ho, li trasllada també l’instint guerrer i violent.

Falsa justificació política i social

La pel·lícula,sens dubte, incideix en aquesta visió que tenia la ciència dels anys 50 i 60 sobre la naturalesa humana; després de les dues grans guerres mundials, immersos en les guerres de la postguerra, es va veure els nostres ancestres més arcaics com els responsables primers de la guerra, de la violència més salvatge i inevitable. Era una qüestió de llinatge, d’estirp, de gens ancestrals. En aquest sentit, en ple segle XXI, altes autoritats polítiques segueixen justificant l’entrada en una guerra dient que guerregem des dels temps de les cavernes; i passa el mateix amb la justificació social que es fa de la violència en un altre tipus de situacions conflictives no bèl·liques. Tot s’hi val. Però no és així. Les guerres, la violència organitzada, no està en els nostres gens sinó que, al costat de la bellesa de la Venus de Milo o l’enginy de Darwin, també forma part de la nostra cultura.

L’estudi de la prehistòria ha avançat. Tant que Kubrick hauria rodat una pel·lícula diferent si hagués sabut que les idees en què es va basar han sigut rebatudes. En efecte, als anys 50 i 60, a Sud-àfrica es tenien els fòssils que semblaven provar que els primers homínids –mig simis, mig humans– van utilitzar armes d’os per matar les seves preses; però també va ser descobert un crani homínid amb senyals d’haver sigut assassinat per un congènere: així va renéixer el mite de Caín. Des de l’alba de la humanitat, ens havíem matat en guerres i baralles. Ara bé, els arqueòlegs i els paleontòlegs moderns van analitzar els fòssils de les coves sud-africanes i es va veure que, en realitat, els responsables d’aquelles acumulacions havien sigut els carnívors (hienes i lleopards) i no els homínids.

A l'analitzar els fòssils
de les coves els arqueòlegs
i paleontòlegs van veure
que els responsables de les acumulacions havien sigut
els carnívors i no els homínids

I si seguim escrutant el paleolític –l’etapa en què els humans vam ser nòmades predadors (caçadors i recol·lectors)– no trobem cap prova de guerres durant sis milions d’anys. Tinc la sort de conviure amb grups de caçadors recol·lectors actuals –com els hadzabe de Tanzània– i la guerra, la violència, no tenen sentit en comunitats on no existeix diferenciació social ni propietat privada.

    

Tot es va capgirar, fa poc més de 10.000 anys, quan els Homo sapiens, degut a canvis climàtics i demogràfics, es van veure obligats a abandonar la vida predadora per convertir-se en productors: ramaders i agricultors sedentaris. Aquí sí. Amb la propietat privada i la gestació dels comandaments documentem, des del neolític, muralles al voltant dels poblats, armes destinades a la guerra i humans amb evidències de mort violenta.

Notícies relacionades

    

Per tant, la guerra, la violència desmesurada, no es troba als nostres gens sinó que forma part de la nostra cultura. És una actitud que s’escull d’una manera conscient.