ANÀLISI

Desescalar la nostra tensió

Ni el ciutadà més despreocupat pot fer cas omís de l'allau de titulars, cada un pitjor que l'anterior, que rebem cada dia. Estem atrapats

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40488769 helicopteros171013201113

zentauroepp40488769 helicopteros171013201113 / FERRAN NADEU

Demà dimarts, 17 d’octubre, es compliran dos mesos dels atemptats de Bar-celona i Cambrils. Només dos mesos i sembla que ni tan sols hagin tingut lloc. Ens han passat tantes coses des de llavors que, per saturació o per pura supervivència mental, gairebé hem oblidat el tràgic recorregut de la furgoneta per la Rambla.

Des de fa uns dies els ciutadans hem incorporat una paraula nova al diccionari: desescalar. La utilitzen els experts en resolució de conflictes per indicar que en qualsevol intent de mediació o de recerca de solució, el primer que s’ha de fer és rebaixar la tensió. I desescalar és el que necessitem tots. Des de fa dos mesos estem sotmesos a una gran pressió, cap final d’estiu ha sigut tan dur com aquest.

Hem perdut el control, ara la política, el que passa al nostre voltant, és tan transcendental que ens afecta directament. No en podem viure al marge, ni que vulguem

Les vacances es van acabar de forma abrupta el 17 d’agost a la Rambla. Els atemptats de Barcelona i Cambrils ens van deixar gelats a tots, va ser el presagi d’un dur inici de curs. Des d’aleshores res no ha sigut igual. No pels atacs, que hem assumit amb una estranya fredor, potser per pura supervivència o perquè tenim por i és millor no pensar-hi. De vegades penso que no va passar.

Estrès al carrer

Res no ha sigut igual perquè des que va acabar l’estiu no hem pogut viure ignorant el que passa al nostre voltant. Les mobilitzacions contra el terrorisme, la por que torni a repetir-se, més policia al carrer, l’11 de Setembre, la Mercè més polititzada i l’1 d’octubre, la defensa ciutadana dels col·legis, les violentes càrregues policials, les protestes de després, l’aturada del 3 d’octubre, el discurs del Rei, les cassolades diàries, la intervenció parlamentària de Puigdemont i la resposta de Rajoy, més manifestacions i el ¿què passarà ara? ¿Quina pantalla seguirà? La incertesa, estar enganxats a les xarxes socials, sotmesos al Whatsapp, buscar el diari al bar, voler posar música a la ràdio i acabar escoltant notícies. I tornar als carrers de Barcelona estressats per tanta protesta i més plens que mai de missatges polítics i banderes. I tot, sota el so dels helicòpters de la policia, que ens recorden que són temps d‘excepcionalitat.

No som immunes

Notícies relacionades

Han sigut dos mesos que han semblat anys. Hem assumit titulars en temps rècord. Semblem immunes a tot, però no ho som. Ens han passat i ens estan passant massa coses, el nostre benestar emocional ja no només depèn de les nostres vides privades. Hem perdut el control, ara la política, el que passa al nostre voltant, és tan transcendental que ens afecta directament. No en podem viure al marge, ni que vulguem. Ens preocupa, ens posa nerviosos, ens fa discutir i ens posa tristos. En els meus 38 anys no havia viscut res  d’igual. No ens queda ni el «passo de tot». Aquesta vàlvula d’escapament ja no serveix. Ni el ciutadà més despreocupat pot fer cas omís de l’allau de titulars, cada un pitjor que l’anterior, que rebem cada dia. Estem atrapats.

Davant d’aquesta situació només se m’acut que ens cuidem més que mai entre nosaltres, que estiguem preparats per a les futures conseqüències i que entre manifestació i cassolada, intentem parar, pensar i assimilar que res no tornarà a ser igual.