Si encara hi ha temps

Octubre ha portat el temps de les banderes i a les que ja hi havia a Catalunya se n’hi han sumat altres en altres llocs que competeixen fins i tot per la mida. Ara que el moment és tan greu que es distingeix als balcons i Europa s’ho pren amb preocupació, s’ha obert a Madrid una certa bretxa d’optimisme per si fos possible evitar nous «mals majors» als quals a vegades al·ludeix Mariano Rajoy.

A la política li passa com al procés, que no hi ha qui la pugui preveure. Potser és el pont festiu, que ha distès els ànims, però del ple que va celebrar aquesta setmana el Congrés i de la recepció reial al palau d’Orient va quedar una atmosfera possibilista, d’última oportunitat, alimentada en el fet que el Govern i el PSOE miren d’evitar el que fa temps reclamen Albert Rivera i el sector dur del PP, que és arribar al final de l’article 155 de la Constitució i presumir per fi de la mida. De la bandera.

 Malgrat que el rellotge compti cap enrere i alguna televisió fins i tot ho il·lustri amb un cronòmetre a la manera dels concursos, la novetat de la setmana està en el temps que s’ha guanyat perquè en el ple del Parlament hagués pogut passar qualsevol cosa, que per això hi havia mil periodistes acreditats. Al final, Carles Puigdemont va apostar per un temps mort i el Govern el va  delimitar a vuit dies, com si fossin els dies d’or en què la Moncloa espera que emergeixin les tensions en l’independentisme. Alguna cosa d’això ja té. Artur Mas, que no governa, els ha dit a la CUP i a l’Assemblea Nacional que ells tampoc estan a Sant Jaume.

D’esquena al Consell

És normal la confusió, perquè quan ningú sabia el que passaria, Puigdemont es va veure al Parlament amb Mas i amb la CUP i amb l’ANC, com si governessin entre tots, el mateix que passa amb el que alguns anomenen l’estat major del sobiranisme que es reuneix d’esquena al Consell i delibera sense rendir comptes. És normal la confusió, perquè l’1 d’octubre a la nit l’ANC va cridar «president, no ens fallis» i al cap de 10 dies va celebrar que Puigdemont donés «el temps que fes falta» i al cap de poc, en el seu últim gir, va demanar que el Parlament «aixequi la suspensió», donant per fet que el Parlament havia suspès alguna cosa. 

    

L'estat major del sobiranisme

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És normal la confusió, perquè han convertit la confusió en una ideologia i la propaguen deliberadament, però encara hi ha coses que són clares: el Parlament «va prendre nota» dels resultats de l’1-O encara que no els avalés cap sindicatura electoral, com estableix la seva pròpia llei del referèndum, després suspesa. El Parlament tampoc ha proclamat la independència de la república catalana al cap de dos dies, segons obliga la mateixa norma, ni ha suspès res, perquè aquesta només va ser una proposta del president que ningú va debatre ni, encara menys, va votar. Així s’acostuma a fer en les cambres legislatives.

És normal la confusió, perquè resulta que és Rajoy, precisament Rajoy, qui exigeix ara a Puigdemont que respongui amb un sí o un no en lloc d’enredar-se en frases retòriques que diguin sense dir, d’aquestes que utilitza Rajoy per deixar que els problemes el repel·leixin. És normal la confusió, símptoma de l’anomalia i, a la vegada, l’esquerda per la qual podrà colar-se una última oportunitat si és que encara hi ha temps. Una altra cosa serà quan vulguin recórrer en el futur a la seva credibilitat, que en va ser la primera víctima.